Ara fa deu anys del famós rescat bancari i la majoria tenim fàcil recordar-lo. Són fets molt greus que no tenim dret a oblidar i que per justícia s'ha de continuar posant sobre la taula exigint reparació.
Em sembla molt vàlid el comentari que fa del tema en Vicent Partal al seu editorial de VilaWeb de 9 de juny de 2022 titulat
Els lladres gaudeixen de bona salut, deu anys després del rescat bancari
Cliqueu AQUÍ si el voleu llegir complet.
En reprodueixo algun tros que m'ha semblat més remarcable:
Les repercussions d’aquella operació continuen essent fortíssimes en la nostra vida quotidiana. I això malgrat que el govern espanyol del moment va afirmar, amb un cinisme insuperable, que serien els mateixos bancs que acabarien pagant el rescat, i no els contribuents. Era mentida. Deu anys després els bancs no han retornat sinó una part ínfima dels milions i milions i milions d’euros que van arribar a rebre i ja no s’espera que en tornen més. Pocs casos més clars deu haver-hi al món d’aquest model tan peculiar de capitalisme que proposa que si hi ha guanys vagen a parar a les butxaques privades, però que si hi ha pèrdues les hàgem de pagar tots.
(...)
I pel camí han quedat, entre més coses, l’arrelament de les caixes al
país, la pluralitat de l’oferta bancària –de cinquanta-cinc bancs i
caixes en resten deu i prou, cosa que engega a dida la possibilitat de
canviar de banc si no t’agrada com et tracten– o l’obra social, que tan important era en molts territoris, i que pràcticament ha desaparegut.
Ah! I un patrimoni captiu de més de 144.000 pisos i cases que, malgrat
haver estat pagats amb els diners de tothom, no s’ha volgut convertir en
oferta pública, cosa que ha contribuït a fer de l’habitatge un dels
problemes principals d’avui.
Acaba dient d'editorial:
Pensant en situacions com aquesta, el filòsof alemany Peter Sloterdijk ens ha proposat que l’enuig, la ira, la ràbia –com en vulgueu dir– que causen situacions com aquestes dins nostre, aquest sentiment físic d’asfíxia que sentim quan ens adonem de què ens fan, es transforme en una exigència de canvi radical, complet, de la vida pública. No puc estar-hi més d’acord.
Comentaris