Si, com comentàvem no fa gaire, viure és canviar,
parlar de canvis és parlar de vida. Canvis reals, volem dir, canvis en
profunditat en la nostra mateixa intimitat, i no es tracta pas d’allò
que solem dir-ne “canviar coses per què res no canvii”. El canvi vol dir
metamorfosi, transformació real, transubstanciació, de soca-rel.
Llegim el poeta Hölderlin:
Que canvii tot a fons! Que de les arrels de la humanitat sorgeixi
el nou món! Que una nova deïtat regni sobre els homes, que un nou futur
s’obri davant d’ells!
Al taller, a les cases, a les assemblees, als temples, que canvii tot a tot arreu!
Diríem que aquesta nova deïtat seria la mateixa
intimitat i ànima de cadascú dins la col·lectivitat. El canvi és
transformació personal, viure, voluntat constant de obrir horitzons.
Sense posar-hi límits per endavant. Com es podia llegir fa pocs dies a la carta de menús d’un restaurant:
“La vida et posarà obstacles,
però els límits els poses tu”
Comentaris