Era durant el segle XXI al Planeta Blau. Veient que ja em començaven a pesar els anys, vaig decidir fer el testament vital que em permetés morir en pau quan arribés l'hora, sense remordiments de ningú que em desconnectés dels tubs i sense complicar la vida de ningú en el típic intent d'allargar-me artificialment aquell trist viure. I vaig tenir una idea genial, pròpia més aviat de genis com Albert Einstein o el professor Pérez Franz de Copenhague: se'm va ocórrer que, junt amb aquell testament vital deixaria el despertador del meu mòbil posat perquè sonés un dia qualsevol de l'any 2323, o sigui, al cap de tres-cents anys i que quedés situat a la meva tomba, al costat dels meus ossos, o, per si m'incineraven, a una de les calaixeres de la biblioteca. A aquestes altures no cal que expliqui que sé que el meu soma, el meu cos lluminós, continuarà actiu per saecula saeculorum...
Avui, 20 de juliol de 2323, a les set i dos minuts del matí ha sonat la musiqueta que recordava de sempre quan volia matinar. He anat per parar-lo però no podia, no tenia mans. "Ja es pararà quan minvi la bateria, de fet la musiqueta és agradable i em recorda coses..." De mica en mica he anat fent-me alguna idea del canvi que s'ha produït en aquests anys: per començar sóc a un petit turó de Sírius des d'on puc contemplar, petit petit, el nostre antic planeta que aquí anomenen "Merda d'Oca" pel color que ha anat tenint amb el temps transcorregut. M'han dit que ara allà només hi queda la merda d'oca que li dóna el color de lluny i que ja la vida n'ha desaparegut del tot, màxim que hi resisteixi algun llangardaix, rata o sargantana.
I tots els hereus de tots els antics imperis, confiats i refiats com sempre en la potència dels seus imperis tronats, van sucumbir ja fa temps a les embranzides del progrés, víctimes tots del les seves ments imperials descafeïnades. Els castellans, que fins a l'últim moment es manifestaven amb pancartes de "Por el imperio hacia Dios" es van quedar sense un i altre i només se'n va salvar una petita caixeta que es va poder rescatar de les aigües i que contenia un exemplar de l'immortal Don Quixot de la Mancha. I ja no parlem d'holandesos, anglesos, francesos, portuguesos,... de tots aquests sembla que no n'ha cantat ni gall ni gallina.
Això sí, la gent de tots colors , races i cultures que havia viscut a la part alta oriental de l'Ebre, com que ja els ho havien fotut tot, eren humils i llestos i quan va arribar l'hora es van inventar una nau, inspirada en l'antiga arca de Noè però amb propulsors de rajos de totes les lletres de l'alfabet grec, i es van posar de camí cap on ara som, cap a Sírius. I l'atzar, que n'és de savi l'atzar!, va fer que a aquella nau hi viatgés, embolicat entre bufandes i mitjons, el meu mòbil que m'ha avisat fa poca estona per comprovar tota aquella 'siriada'.
Pel que veig, la gran majoria s'ho passen bé aquí a Sírius; això sí, m'adono que encara no se senten independents, cadascú al seu lloc i dintre de la comunitat siriana, això els fa pànic i en tenen prou amb ser independentistes i encara. Veig que continuen passejant estelades arreu i se'n veuen a tots els balcons: viuen amb la seva dèria teòrica de fer front a algun enemic extern que els justifiqui i doni algun motiu per viure les seves rutines i avorriments. Vaig veient que també aquí han anat muntant una representació teatral que iguala i supera la que tenien al seu Blau, avui Merda d'Oca: uns papus que es diuen d'extrema dreta, uns altres que s'hi assemblen però en una dosi més reduïda, i uns altres, amb noms diversos, que van d'esquerrans arrasant tot el que poden i omplint-se també les butxaques. I una gran massa de claca, de públic i de comparsa, magnificant a uns i criticant als altres però sempre amb urnes sota el braç i allistats a algun bàndol. De fet, ho hem de dir ben clar, tot s'aguanta ferm gràcies a aquests últims, sobre la massa de votants que els potencien a tots i els fan viure.
A Sírius, hi ha molta llum i des d'allà costa molt menys de veure-hi clar, Sírius és un dels estels més lluminosos de l'univers que coneixem. A Sírius, mai no s'hauria pogut pensar en totes aquestes dèries i manies que comentem; tot això, ja ho sabem, hi va arribar de fora. Però sigui com sigui i per més llum que aquí hi hagi, eliminar prejudicis és i serà sempre la tasca més difícil que existeix sota la capa del sol.
Jo ja m'hi quedaré per sempre, amb la confiança que les noves generacions ja sirianes de naixement vagin superant plenament totes les foscors prejudicials amb què van arribar els seus pares.
Comentaris