Perafitencs, amb tota franquesa...

 

Amb franquesa, en poques paraules i a cara descoberta:

Perafita se’ns ha convertit recentment i una vegada més en un orgue de grills i si és així és perquè l’orgue ja hi era de sempre, cremant en somort. Ho interpretaré a la meva manera i en veu alta per si algú volgués parlar-ne i discutir-ho.

Si més no, aquesta pugna de les eleccions municipals recents manifesta que el Perafita actual no és un poble abúlic i de tant se me’n dóna, que hi ha vibració i vida. Això sí, és una vida de guerrers, on la guerra fonamenta i dóna sentit a tot el que es fa i es projecta. Ho hem après des de sempre i ho trobem reflectit arreu a la nostra societat: per fer jo alguna cosa s'ha d’anar sempre contra algú i s'ha de mirar d’ensorrar l’altre; necessitem sempre algun enemic, opositor o adversari, per dir-ho més suaument. Però sí que sembla que només sapiguem fer les coses des de la lluita contra algú i aquest és el nostre drama, encara no hem ni ensumat un món obert de COOPERACIÓ.

Des d’aquesta manera d’entendre les coses i de fer-les, els bàndols estan servits: si soc d’uns soc contra els altres, si es fa un acte que organitzen els meus hi vaig i si no em quedo a casa. Els meus ho fan tot bé, els altres són un desastre i no n’encerten ni una... Això porta a un poble unit, unit en la ràbia i la desconfiança.

Poc després de les municipals anteriors, parlant amb l'alcalde li vaig expressar la meva valoració molt positiva de que hagués sortit un grup alternatiu, amb noves idees i amb bona presència al consistori i li vaig comentar que ell i ells en podien estar molt contents, rebent-los amb els braços ben oberts i amb disposició de posar totes les cartes sobre la taula, donant respostes conjuntes i ben treballades a les iniciatives, propostes i problemes que anessin sorgint. És que jo a la taula de plens de l'Ajuntament i a tot arreu no hi veig representants de faccions, bàndols o partits polítics, jo només hi sé veure persones concretes amb noms i cognoms, amb una petita història personal i amb una voluntat més o menys decidida de treballar per la comunitat o d’aprofitar-se’n mesquinament per a interessos personals. I durant aquests quatre anys, hi he tornat a veure els partidismes de sempre i el rebuig fàctic sistemàtic de col·laboració oberta i sincera entre tots.

Fa més de vuitanta anys, els nostres pares, avis o besavis es varen barallar molt fort i ho van arribar a fer amb armes, matant-se o fent-se matar entre ells, i si més no menyspreant-se i insultant-se els uns als altres; potser ara, si poguessin, ens dirien que ho feien per al bé del poble... I els assassins no van pas venir de fora...Vam ser en aquells moments un dels pobles més actius de la comarca i proporcionalment de Catalunya en la mort i la destrucció. Encara fumeja després de tants anys, i per desgràcia comprovem un cop més que no n’acabem d'aprendre la lliçó.

Si més no, sapigueu que qui fa aquest escrit no és ni vol ser de cap bàndol, estima el poble amb tots els seus grans defectes i es permet proposar que entre tots fem un gir de timó cap a altres latituds més lluminoses i compartides. Els plantejaments que ara per ara s'albiren no sembla que ens puguin  portar a cap port gaire engrescador. 

Crec que ens hauríem de preguntar què podria significar en un poble de quatre cents habitants la paraula COOPERACIÓ.