De l'article Cinc anys de l'1-O: memòria, present i futur que ha publicat a VilaWeb Neus Tobisco, en vull ressaltar algunes frases que per a mi han resultat més significatives:
La memòria és essencial per a construir la història, individual i col·lectiva. Entendre d’on venim ens ajuda a pensar-nos com a persones i comunitats, ens vincula a generacions passades, a una cultura, tradicions i llengua amb les quals ens identifiquem, dóna sentit a la pregunta de qui som i ens permet de pensar i construir el futur.
... vivim en un món on factors no elegits –com ara néixer home, de raça blanca, heterosexual, sense cap discapacitat, parlant d’una llengua prestigiada per la seva imposició coercitiva com a llengua oficial– atorga un estatus de superioritat i una posició d’avantatge respecte d’uns altres grups identitaris no basada en cap mèrit, sinó en la pura (bona o mala) sort.
L’essència inclusiva del republicanisme cívic i democràtic és precisament l’eliminació d’aquesta situació de dominació sistèmica reproduïda al llarg de la història i que impedeix la realització de l’ideal universal dels drets humans.
El Primer d’Octubre de 2017 ocupa i ocuparà en el futur un lloc excepcional en aquesta història, no només de memòria sinó de construcció d’un pilar fundacional per a un futur de ple reconeixement en llibertat.
Cinc anys després, a Catalunya vivim una situació d’emergència democràtica com a producte d’aquesta repressió i vulneració dels drets humans.
El problema de fons és que Espanya no ha assumit mai que la democràcia i els drets humans, en aquest cas el dret de l’autodeterminació dels pobles, han de prevaldre per sobre del principi d’integritat territorial.
En l’actual situació d’emergència, l’objectiu immediat hauria de ser combatre aquestes vulneracions de drets humans de manera sistemàtica i organitzada, per visibilitzar la repressió, acreditar-la i posar les bases per a transformar la situació d’injustícia i culminar el procés iniciat l’octubre de 2017.
Evidentment, la confrontació amb un estat poderós que es nega a practicar polítiques de civilització del conflicte no és fàcil. Cal dir la veritat i no generar expectatives autofrustrants. Alhora, mai cap revolta s’ha fet des del realisme, sinó des de la superació i transformació de la realitat, que, al cap i a la fi, mai és objectiva sinó construïda i definida pels qui gaudeixen de posicions de poder.
La confrontació, per a ser efectiva, ha de ser intel·ligent i coordinada, lliurar-se en àmbits diferents, locals i globals, per posar en evidencia la política de la por i la repressió de l’estat, intolerables en un marc democràtic i en el context de la UE. Ha d’incloure una estratègia antirepressiva sòlida, fomentar espais de debat d’estratègies compartides, refer complicitats entre partits i societat civil, oferir suport a les víctimes per combatre la por, l’autocensura i la desmobilització.
Cal dignificar i defensar la nostra llengua en tots els àmbits, perquè si desapareix, deixarem d’existir com a poble. Cal explicar Catalunya al món més i millor, cal preparar-se i mobilitzar-se a nivell local des dels Consells Locals, des d’Òmnium Cultural, des de l’Assemblea, a les universitats, individualment.
... l’1-O ens continua marcant alhora un origen, un mètode i un destí. No és només memòria, sinó que fonamenta l’esperança en un futur de llibertat. Fins i tot si som una família disfuncional, estem condemnats a reunir-nos i a entendre’ns si volem guanyar definitivament aquest futur. No hi ha recepta millor per al desencís del present.
Comentaris