Avui he conegut un poeta jove, molt jove, que m'ha parlat de silenci, de camins corbs, d'amor i de vida, de lluita i de construccions. I ara tinc entre mans el seu llibre. Ell es diu Neil Sabatés Crowley i el seu llibre A voltes esgarrapo trossets de vida.
Us vull fer partícips de la seva escriptura reproduint el text amb que es conclou el llibre i que es titula "Una defensa aferrissada de la vida":
Per aquesta valentia, per les mentides dels que acusen i s'acusen, i pel temps compartit, som aquí i som ara.
Som aquí perquè nosaltres construïm, senyories. I hi serem també més endavant, perquè nosaltres estimem qui lluita ara, estimem la lluita d'avui. Estimem la lluita d'avui perquè no estimem la mort, encara, i perquè no en sabem estimar cap altra. Lluitem en infinitiu i no en participi, som completament incapaços de conjugar aquest verb només en passat.
Per això som aquí i som ara, i per això estem tossudament convençuts que tot el poder que es poden imaginar no pot contra el poema, i que no ens creiem les paraules buides. Quan s'hi ha de ser, hi som. Hi tenim, ja, molt poc a perdre.
Perquè quan serem vells potser tindrem cicatrius a la cara, però mai, mai, durícies als genolls.
Nosaltres construïm, senyories. El nostre jardí és molt més bonic que el vostre, i el nostre temps el sabrem utilitzar. Perquè per construir una casa, una llar, t'has d'embrutar de fang.
No hem de convèncer ningú. Tothom acabarà escollint de quin bàndol és. Nosaltres, tan innocents i tan joves, ja som a lloc. I no som modestos, com que som militants de la vida, com deia el poeta, hem vingut a endur-nos el món vell per endavant.
L'important és que hi som
quan ningú ja no ens veu,
hi som ara i sabeu
que ja hi érem abans.
Perquè lluitem amb la veu,
però sobretot amb les mans.
Comentaris
Vida, noms propis i silenci també. Tan jove i amb les idees tan clares,vestint una poesia que va més enllà de les paraules.
Estic contenta d'una trobada de coneguts i de nous amics de lletres.
Com que respondre no és fàcil, ens obliga a pensar i és compromès, avui dia més que mai tenim fàcil l'evasiva dient que no tenim temps per entretenir-nos-hi; tot va tan de pressa que ja és molt si hem dedicat un instant a llegir-o entre línies i per això ho resolem amb una lloança que no expressa quasi res.
Aquestes consideracions m'indiquen camí a seguir en aquest blog. Per dir-ho d'una altra manera, els comentaris haurien de tenir-hi molt més volum que les entrades inicials. Em proposo donar molta empenta a aquesta qüestió des d'ara i començant, potser, pels mateixos poemes d'en Neil que aquí hem encetat. No cal dir que és una invitació directa als lectors a participar-hi.