L'obra del filòsof sub-coreà Byung-Chul Han fa un diagnòstic del món actual, i les notícies per al pacient tornen a no ser favorables. Es pregunta sobre com percebem el temps en el nostre món actual i diu que no ens podem quedar amb la resposta més comuna que diu simplement que vivim accelerats. L'acceleració, diu, no és allò que desorienta sinó que el problema és la pèrdua de sentit: no vivim accelerats, vivim en un temps fragmentat.
Si el problema fos l'acceleració, la solució seria trepitjar el pedal del fre; però Han no ho veu pas així perquè aquesta crisi no és provocada per l'acceleració. El problema autèntic rau en l'absència de sosteniment del temps: el temps es mou sense sentit i per això ens diu Han de manera poètica que el temps no té aroma. I sense rumb ni trajectòria els esdeveniments són només fragments deslligats, Les coses s'acceleren perquè no tenen cap sustentació, perquè no hi ha res que les lligui a una trajectòria estable.
S'ha perdut el fil de la narració de la història i aquest fil conductor era el que donava sentit a l'existència social. Sense aquest fil conductor, la Història deixa de ser-ho i es converteix en un immens garbuix de fragments inconnexos uns al costat dels altres. La fi de la història com la coneixem dóna pas a l'enumeració exhaustiva d'esdeveniments i situacions; i per la nostra desgràcia enumerar no és narrar; la pèrdua de sentit és provocada per la primacia d'un tipus molt determinat d'acció, de l'activitat instrumental i productiva, d'absolutitzar el treball i absolutitzant la feina se la glorifica: poder, economia i redempció estan entrellaçats. El treball com a totalització és un fenomen religiós; al fer de la feina un tot s'anul·la qualsevol altra forma de vida. Tot allò que no sigui un acte o una activitat queda expulsat del món. La feina no fa lliure. El dispositiu del treball crea una nova servitud.
El temps comença a tenir aroma quan adquireix una durada, quan pren una tensió narrativa o una tensió profunda, quan guanya en profunditat i amplitud, en espai. El temps perd l'aroma quan es despulla de qualsevol estructura de sentit, quan s'atomitza o s'aplana, s'enflaqueix o s'escurça. Si es desprèn totalment de l'ancoratge que li fa de sosteniment i guia, queda abandonat. Quan perd el seu suport, es precipita.
El fil es recupera amb la vida contemplativa, amb la demora, amb el no-fer.
La vida activa ha d'integrar dins seu la vida contemplativa.
Només quan un s'atura a contemplar, des del recolliment estètic, les coses revelen la seva bellesa, essència aromàtica. La demora contemplativa concedeix temps. Dóna amplitud a l'Ésser, que és més que estar actiu. La vida guanya temps i espai, durada i amplitud, quan recupera la capacitat contemplativa.
Comentaris
P. ¿Necesitamos más silencio? ¿Estar más dispuestos a escuchar al otro?
R. Necesitamos que se acalle la información. Si no, acabará explotándonos el cerebro. Hoy percibimos el mundo a través de las informaciones. Así se pierde la vivencia presencial. Nos desconectamos del mundo de forma creciente. Vamos perdiendo el mundo. El mundo es algo más que información. La pantalla es una pobre representación del mundo. Giramos en círculo alrededor de nosotros mismos. El smartphone contribuye decisivamente a esta pobre percepción de mundo. Un síntoma fundamental de la depresión es la ausencia de mundo.