La lectura del llibre d'en Jordi Pigem em porta a resumir-ne aquí alguns paràgrafs que em semblen especialment rellevants i oportuns en aquests moments de fingida post-pandèmia:
(...) El paradigma mecanicista de la salut, basat en simples connexions lineals entre un patògen, una malaltia i un remei, és una ficció. És una ficció perquè ignora la persona i perquè ignora la intricada xarxa de relacions en què es dóna qualsevol fenomen biològic. Però és una ficció molt útil per al tecnocapitalisme.
La relació (i la conversa) entre la persona i el metge era, i hauria de continuar sent, essencial en qualsevol tractament. Però la persona ha anat desapareixent del paradigma biomèdic actual, eclipsada pel creixent paper atorgat al patògen i al remei, més fàcils d'entendre en termes estrictament bioquímics. Amb això la medicina perd la seva dimensió d'art de guarir i esdevé mera tècnica. Cosa que també convé al tecnocapitalisme.
La guarició ha de tenir sempre un element d'autogestió, en què la persona conserva el sentit de què li va bé i què no, siguin aliments, hàbits de vida o tipus de teràpies. El sobirà de la salut d'una persona no és el metge ni el sistema, sinó la mateixa persona, que alberga dins seu la font de la seva salut i de la seva guarició. El paper del metge és ajudar que la font interior de la salut brolli sense obstruccions, amb tota la seva força i el seu vigor.
No hem de confondre la sanitat tecnocapitalista amb el veritable art de guarir.
En un món centrat en les empreses, no en les persones, l'autonomia sobre la nostra salut queda reduïda al mínim. D'aquest mínim, n'és exemple la gairebé total absència de consentiment informat en les recents campanyes d'administració d'injeccions amb instruccions genètiques. En la sanitat tecnocapitalista, les grans empreses farmacèutiques, a través de la seva xarxa d'influències sobre tota mena d'autoritats (sanitàries i polítiques) imposen el seu criteri sobre què se'ns ha d'administrar i què no. Com que la seva principal motivació són els guanys econòmics i no la guarició de les persones, podem concloure que la salut de les persones no havia estat mai tan amenaçada.
Ara bé, la desgràcia més gran és que la salut i la vida hagin esdevingut víctimes del tecnocapitalisme. ¿Què ha passat amb la vida?
Comentaris
No deleguem més la nostra responsabilitat sobre el nostre cos.