Si admiro les conquestes de la indústria és sobretot perquè, alliberant-nos de les preocupacions materials, algun dia ens donaran a tots el temps per contemplar la natura. (...) Si volem alliberar el ser humà de les preocupacions materials és per a què pugui fer servir la seva llibertat econòmica per estudiar i contemplar la veritat. [de Henri Poincaré a La valeur de la science]
El passat 30 de desembre, el blog El vuelo de la lechuza va publicar un escrit del seu director Carlos Javier González Serrano titulat "La vida que queda tras 'ganarnos la vida'". Recomano una lectura reposada d'aquest text que trobareu clicant sobre el seu mateix títol, i em limito ara aquí a plantejar alguns dels pensaments que en ell s'exposen:
Quina vida ens queda o quina classe de vida aconseguim quan hem arribat a tenir els mitjans suficients per subsistir? Què fem amb la vida que queda darrera de 'guanyar-nos la vida'?
L'imperi de la tecnocràcia que prometia exonerar-nos de moltes obligacions materials ens ha ancorat, ben al contrari, a nous i nombrosos imperatius, continus estímuls i notificacions, xarxes socials que s'han de nodrir constantment de nous continguts, sobreexposició a informació no sempre fidedigna, un narcisisme creixent que cal alimentar convenientment,etc.
Els imperatius tecnocràtics han substituït les bonances que la tècnica i la tecnologia prometien oferir-nos. El progrés se'ns ha fet gran i les seves promeses ens han col·lapsat. La nostra vida s'ha convertit en un continuat trasbals, en un soroll insuportable en el que no queda temps per a la pausa, per al silenci o la reflexió. Un món que no para necessita individus que no parin mai, i la nostra vida s'ha convertit en un treball.
El treball és un esclavatge, un necessari esclavatge. El treball permet sobreviure, però la vida 'es guanya' també i per sort en molts altres àmbits. Es podrà treballar amb més o menys gust, però el treball és un jou i si a aquest jou se li dóna un to romàntic pot començar una indesitjada esclavitud voluntària.
:
Comentaris