Avui, 3 de novembre, em trobo amb una reflexió, per mi de molt interès, a la publicació El vuelo de la lechuza. Porta per títol "Contra la dictadura de la felicitat: el pensament positiu nociu" i va signat pel seu director Carlos Javier González Serrano; el podeu llegir íntegrament anant a aquest blog. Aquí en faig només un petit resum:
A les últimes dècades, la literatura dedicada a l'autoajuda, la psicologia positiva i a les anomenades 'noves espiritualitats' ha crescut exponencialment. Es sol vendre com a producte aparentment inofensiu i és presentat com a creixement.
Fomenta allò que alguns anomenen 'privatització de l'estrès', i no és només que l'estrès s'hagi convertit en una patologia i s'hagi escampat a grans capes de la societat sinó que a més se'n culpabilitza a qui el pateix per no saber-lo gestionar i no comptar amb les eines necessàries per neutralitzar-lo. Aquest tipus de llibres silencien que de fet l'estrès respon habitualment a causes sistèmiques i amaguen les maneres d'afrontar-s'hi des de la perspectiva social. I no solament ho podem dir de l'estrès sinó també d'altres trastorns com l'ansietat , la depressió o els dèficits d'atenció.
Una gran part de la literatura d'autoajuda fomenta la continuïtat del statu quo que perpetua les desigualtats socials. La felicitat amb la que es comercialitza en forma de receptes màgiques o productes miraculosos s'ha convertit en una indústria que ha aconseguit despolititzar l'estrès, convertint-lo en una qüestió purament privada i particular: és l'individu qui l'ha d'afrontar en solitud i això dóna com a resultat una religió del jo; aquest jo, falsament deïficat, comprovarà aviat que també està subjecte al fracàs i caurà fàcilment en l'abatiment i el desequilibri emocional.
Si és només l'individu qui té el problema i qui ha d'aprendre a gestionar les seves emocions i sentiments, s'eximeix de culpa a les empreses, a l'Estat i a qualsevol altre organisme que pugui estar exercint aquella silenciosa opressió. Una màxima dels nostres temps: 'adaptar-se o morir': adaptar-se a unes condicions socials, laborals, psicològiques... de les que l'individu no té cap culpa i n'és subjecte pacient, però és una culpa que no obstant ha de ser expiada i alleugerida pel mateix subjecte. En aquest sentit l'autoajuda i el pensament positiu provoquen un autocontrol que ratlla l'obsessió i, encara més preocupant, causen una miopia social que ens allunya de la col·lectivitat i dels autèntics responsables de les desigualtats socials. Si no gestiones les teves emocions, seràs tu el responsable de no encaixar en la societat: així opera la lògica de l'autoajuda i del pensament positiu.
Comentaris