M'han vingut ganes de fer un comentari al Closcadelletres (CCXlVII) que ha fet públic no fa gaire en Gabriel Mesquida, però em sembla més adequat fer una senzilla invitació a la seva lectura, tot reproduint-ne aquí alguns paràgraf que m'han semblat més significatius.
Atenció! Que no ens passi desapercebut que avui algú ens convida a RESSURGÈNCIA.
És la bella feina de deixondir –i deixondir-me– de la mortor que sobrevola les informacions, converses, uatzaps, mails i totes les formes de comunicació social.
Sembla com si el fet de rabejar-nos dins tanta de misèria fos una catarsi quan ben al contrari és una destrucció, una facilitat, una obertura a tots els mals del cos i de l’esperit.
L’escrit, ens ho han ensenyat amb paraules alades els grans mestres clàssics, ha de commoure, ha de sacsar, ha de ferir, ha de provocar, ha de ser un antídot contra l’esmorteïment que no s’atura d’atacar-nos amb les armes més sofisticades de les ideologies acrítiques o de les digitalitzacions més seductores.
(...)Cercar agafatalls substantius que ens donin eixides als culs de sac del laberint quotidià on moltes de vegades perdem el trellat, l’humor i fins i tot el cap.
Cal fer evident que per lluitar contra la manca de salut vitenca només fa falta una decisió individual, personal, que cap institució ni govern no ens poden donar.
Canviar de punt de vista, de punt de mirada, de punt de pensa-ment.
Comentaris