Hem d'anar més lluny

 

 


Opinions per a tots els gustos sobre pandèmies, rebrots, virus i vacunes. Això va per llarg: el virus i/o els qui se'n cuiden van marcant noves fites, ja anuncien rebrots concrets per a tal o qual mes, i tot sembla indicar que la nostra pandèmia ha arribat per quedar-se per molt temps. Som davant un fet irrefutable que ha produït molts milers de morts, però que té la virtut de produir incomptables altres efectes de tota mena i que molts, poders sobretot, ho aprofiten per fer tota mena d'agosts: són molts i alguns molt poderosos que tenen clars interessos per fer que la cosa s'allargui i es faci crònica. Tot fortament potenciat pels mitjans de comunicació que ja quasi ho han adoptat com a tema únic..., sent com són instruments altament qualificats dels poders establerts.

I fa ja mesos que és el tema fonamental també de les converses al carrer i arreu. Tots , com és també ben lògic, hi volem dir la nostra, més o menys documentats, més o menys moguts d'emprenyament, de ràbia i de desencís.

Entenc que aquests posicionaments, en general no ens portaran gaire enlloc, i els poders establerts ja saben que hi han de comptar per continuar fent absolutament com els sembli, i ho faran. Crec que la via del debat social sobre el tema, si a alguna cosa ens va portant és a més neurosi col·lectiva, mentre des de les altres esferes tot està ja pensat i ben pensat, "dat i beneït", vist per sentència. Crec que és urgent que comencem a anar per altres camins, sobretot ens cal continuar creient el la nostra capacitat personal i social de trobar-hi les nostres pròpies respostes. Veure com ens ho fem per no quedar sepultats sota aquesta màquina que ja sembla omnipresent i omnipotent i que tot ho arrasa al seu pas. És molt clar que els poders estatals, eclesiàstics i de tota mena es disposen a complir com sempre la seva missió d'entropia, d'anivellar-ho tot, d'homogeneïtzació que nega la creativitat i la diversitat, que redueix sense escrúpols tothom i arreu a la condició d'ovella d'un ramat blanc i monocolor.

En una paraula: proposo que deixem ja de viure simplement escandalitzats de tanta impostura i malvolença i ens posem a idear un futur millor, nostre, i a inventat des de la nostra creativitat personal i col·lectiva. També des de les moltes limitacions i traves que ens aniran posant cada dia i amb les que haurem de comptar. Apa, que les nostres mil lamentacions ja estan del tot previstes i només ens portaran a un afebliment i destrucció progressiva de la societat civil. 

Lluny, hem d'anar més lluny, sempre molt més lluny. Avençar constantment en pensament i en acció creativa i no quedar-nos ja més en la quietud mortífera de la lamentació, la por i el desconcert.

Comentaris

Àngel ha dit…
Hem après a queixar-nos i si no vigilem la nostra vida social és una queixa permanent.Potser ens hem cregut que la queixa té un valor, que la queixa pot portar a canvis, però està plenament integrada al sistema i realment no porta enlloc.
El canvi que entenc que proposa aquest escrit consisteix en deixar de lamentar-nos i iniciar un camí de construcció de vertaderes novetats per petites que semblin, a nivell personal i si pot ser de grups o grupets de persones. Anar a edificar alguna petita iniciativa social, fer algun canvi en els meus proveïdors habituals dels serveis que siguin, acudir a donar suport a marginats i maltractats... Això val més que totes les lamentacions i queixes. Això suposa esmolar la iniciativa i sentir-nos creadors potencials.
Alícia ha dit…
Tant el text "Hem d'anar més lluny", com el comentari de l'Àngel em porten a recomanar-vos la lectura d'una entrada anterior al mateix blog que es titula "Responsabilitat compartida" o semblant, publicat durant el mes de juny passat. El tros de text de J.D. García Bacca que allà es publica ens parla del mateix tema i amb molta claredat.
Ramon Gabarrós ha dit…
Sobre la imatge que presideix aquest escrit, Walter Benjamin a la seva tesi va fer el següent comentari que tinc en castellà:
Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se muestra a un ángel que parece a punto de alejarse de algo que le tiene paralizado. Sus ojos miran fijamente, tiene la boca abierta y las alas extendidas; así es como uno se imagina al Ángel de la Historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde nosotros percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única que amontona ruina sobre ruina y la arroja a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado, pero desde el Paraíso sopla un huracán que se enreda en sus alas, y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras los escombros se elevan ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.
TESIS IX8​
Ramon Gabarrós ha dit…
I Giorgio Agaben identifica l'àngel amb l'home modern qui, en perdre contacte amb el seu passat, és incapaç de trobar el seu lloc a la Història.
Paul Klee va fer aquesta pintura l'any 1920 i el 1921 el va adquirir Walter Benjamin. Va tenir una important repercussió en la vida de Benjamin: va ser-li una font constant d'inspiració i un catalitzador del seu pensament filosòfic.