Diuen
que la por és una mala consellera: la por aboca constantment els
homes d'arreu del món a fer tota mena de bestieses, disbarats i
incongruències. La por i la desconfiança en una realitat oberta i canviable poden
explicar l’èxit de feixismes i totalitarismes de tota mena. Ens
sentim amenaçats i, com els cargols davant el perill més
insignificant, ens repleguem dins de la closca protectora. Un món
obert a tots els vents, a noves idees i realitats que puguin capgirar
les nostres ‘seguretats’ de sempre, és una aventura massa
perillosa que ja instintivament rebutgem i que volem mirar d'evitar
com sigui; ens fa pànic la pèrdua d'estabilitat i que els fonaments
trontollin.
Aquesta
por té una molt llarga història i els
replegaments davant el canvi apareixen a tots els nivells des de
sempre i els antics filòsofs grecs es debaten entre la seguretat
d'un món definitiu i estable i l’obertura a un món sempre fluent
i incontrolable; Parmènides acota i defineix el ser de totes les
coses i ho veu tot com a estable i definitiu, amb desconfiança
envers qui es proposi escapar-se'n. Contràriament, Heràclit és la
gran expressió de l’obertura plena de la realitat al temps i al’acció transformadora dels humans,; res no és definitiu, tot
flueix com l'aigua d'un riu, tot és inestable i canviant, tot obert
a infinites noves possibilitats.
I
en aquesta confrontació radical del pensament és Parmènides qui es
fa fort i passa a dominar la filosofia i el pensament fins als
nostres dies; un pensament ocupat en la definició del món i de les
coses per fer-les estables i definitives, tancades a qualsevol canvi
i novetat real.
En aquest món definit i definitiu no hi podem
haver vingut a fer res els humans, simplement se’ns hi ha convocat
com a espectadors, admiradors, adoradors… que ja ho hem trobat tot
fet i cuinat per la divinitat. I el gran valor que des d'aquí podem
tenir és el de ser obedients i posar-nos confiadament a les mans del
Creador i a les dels seus representants... Una perspectiva plaent i
còmoda que fàcilment ens captiva perquè ens allibera de pensar i
de la responsabilitat de ser lliures, però que de fet ens converteix
en miserables existencials i de soca-rel, perquè des d'aquesta
perspectiva no som res ni tenim res a fer.
La idea a partir de la qual s'articula la filosofia heraclitana és la de l'esdevenir. Tot flueix, tot està sempre en moviment. Igual que el foc és creador i destructor al mateix temps, tota la vida està plena de contrast, moviment, transformació.
Un poema d'un jove actual, Neil Sabatés Crowley, fa explicits sentiments que es corresponen molt amb el plantejament que fem aquí i per això el reprodueixo:
A tots els meus amors trobats i perduts al tren, que fàcil seria enamorar-me'n. Potser la solitud és massa forta, potser no sé el que vull. Potser tantes llums m'enceguen i aquesta ciutat se'm fa gran i tanta gent m'espanta i tinc por.
Potser tanta grandesa se'm fa petita i potser he de deixar enrere tot el que he cregut fins ara. Potser tot el que aprenc i sé, no és res. Potser, potser, potser... Potser m'he d'enamorar encara més dels llibres i d'encara més anònimes trobades i perdudes. Potser em fa massa por caure entre l'espai petit i fosc que hi ha entre l'andana i el tren.
Potser he de dir adéu al meu bar i a la meva botiga, als que venen i als que van i als que hi són sempre. Potser ara el meu poble --Casa-- em serà llunyà i em serà enyorat, com la família, com la terrassa, com el serrat.
Però tot això són només potsers. El que no és un potser, sinó un sé, és que he de marxar, lluny.
He de marxar lluny per saber què és lluny i què és a prop, què és enyorar i què és estimar, què són les ferides i què és el vent.
Per deixar de témer els miralls i les absències.
Per saber quan hem de lluitar i quan hem de brindar.
Per lluitar i per brindar.
Per entendre que les paraules són paraules, i que de dolor n'hi ha a tot arreu.
Marxar per voler tornar.
Marxar per voler tornar a marxar i per voler marxar més lluny encara.
Comentaris
A tots els meus amors trobats i perduts al tren, que fàcil seria enamorar-me'n.
Potser la solitud és massa forta, potser no sé el que vull.
Potser tantes llums m'enceguen i aquesta ciutat se'm fa
gran i tanta gent m'espanta i tinc por.
Potser tanta grandesa se'm fa petita i potser he de deixar enrere tot el que he cregut fins ara. Potser tot el que aprenc i sé, no és res. Potser, potser, potser...
Potser m'he d'enamorar encara més dels llibres i d'encara
més anònimes trobades i perdudes. Potser em fa massa
por caure entre l'espai petit i fosc que hi ha entre l'andana
i el tren.
Potser he de dir adéu al meu bar i a la meva botiga, als que venen i als que van i als que hi són sempre. Potser ara el meu poble --Casa-- em serà llunyà i em serà enyorat, com la família, com la terrassa, com el serrat.
Però tot això són només potsers. El que no és un potser, sinó un sé, és que he de marxar, lluny.
He de marxar lluny per saber què és lluny i què és a prop, què és enyorar i què és estimar, què són les ferides i què és el vent.
Per deixar de témer els miralls i les absències.
Per saber quan hem de lluitar i quan hem de brindar.
Per lluitar i per brindar.
Per entendre que les paraules són paraules, i que de dolor n'hi ha a tot arreu.
Marxar per voler tornar.
Marxar per voler tornar a marxar i per voler marxar més lluny encara.
Perquè viure és aprendre a marxar.
I jo, Mare, jo vull viure.