Por a la realitat oberta

 

 

Diuen que la por és una mala consellera: la por aboca constantment els homes d'arreu del món a fer tota mena de bestieses, disbarats i incongruències. La por i la desconfiança en una realitat oberta i canviable poden explicar l’èxit de feixismes i totalitarismes de tota mena. Ens sentim amenaçats i, com els cargols davant el perill més insignificant, ens repleguem dins de la closca protectora. Un món obert a tots els vents, a noves idees i realitats que puguin capgirar les nostres ‘seguretats’ de sempre, és una aventura massa perillosa que ja instintivament rebutgem i que volem mirar d'evitar com sigui; ens fa pànic la pèrdua d'estabilitat i que els fonaments trontollin. Aquesta por té una molt llarga història i els replegaments davant el canvi apareixen a tots els nivells des de sempre i els antics filòsofs grecs es debaten entre la seguretat d'un món definitiu i estable i l’obertura a un món sempre fluent i incontrolable; Parmènides acota i defineix el ser de totes les coses i ho veu tot com a estable i definitiu, amb desconfiança envers qui es proposi escapar-se'n. Contràriament, Heràclit és la gran expressió de l’obertura plena de la realitat al temps i al’acció transformadora dels humans,; res no és definitiu, tot flueix com l'aigua d'un riu, tot és inestable i canviant, tot obert a infinites noves possibilitats. I en aquesta confrontació radical del pensament és Parmènides qui es fa fort i passa a dominar la filosofia i el pensament fins als nostres dies; un pensament ocupat en la definició del món i de les coses per fer-les estables i definitives, tancades a qualsevol canvi i novetat real.

En aquest món definit i definitiu no hi podem haver vingut a fer res els humans, simplement se’ns hi ha convocat com a espectadors, admiradors, adoradors… que ja ho hem trobat tot fet i cuinat per la divinitat. I el gran valor que des d'aquí podem tenir és el de ser obedients i posar-nos confiadament a les mans del Creador i a les dels seus representants... Una perspectiva plaent i còmoda que fàcilment ens captiva perquè ens allibera de pensar i de la responsabilitat de ser lliures, però que de fet ens converteix en miserables existencials i de soca-rel, perquè des d'aquesta perspectiva no som res ni tenim res a fer.