Al seu llibre Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme,
Rob Riemen reivindica que cal mantenir viu l’humanisme europeu per
combatre la ignorància, l’estupidesa organitzada, l’odi i la por que
promouen determinades elits polítiques per destruir l’esperit autèntic
de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa i la
justícia. En reprodueixo alguns paràgrafs que m’han semblat especialment
significatius:
– La ciència ens ha privat de la veritat…!
(…)
–(…) sembla una
bogeria. La ciència, la ciència que només ens vol fer conèixer la
veritat, la ciència per a la qual no pot haver-hi res més que no sigui
la veritat. Aquesta ciència ens hauria privat de la veritat?! I
tanmateix així és . (…) és realment important que entenguin això. S’ha
de saber que la veritat científica es limita a la veritat, als fets, a
allò que podem veure, tocar i calcular. La veritat científica és raó, és
racional, però la raó, i vull que ho entenguin, no és capaç de calcular
un valor, no sap de significats. La raó pot descriure, informar-nos
sobre els fets, però no pot explicar-nos quin és el significat moral
d’aquests fets, perquè no sap què és bo i què és dolent. La ciència, i
aquest és el seu do més gran, ens permet conèixer la naturalesa, però no l’esperit. La
ciència ha de treballar amb teories i definicions, però la ment humana
no es deixa expressar en teories i definicions, ni tampoc el nostre
ordre moral, la consciència de quina és i quina no és una societat
justa. Aquells coneixements pertanyen a una altra veritat, una veritat
que la ciència no podrà conèixer perquè és una veritat metafísica.
Potser per l’enveja provocada pel fet que hi hagi una altra veritat,
més elevada, la veritat científica ha intentat privar-nos-en, ha
intentat fer que ens n’oblidéssim, ha intentat fer-nos creure que tot el
que existeix és científic, que ha de ser obligatòriament científic, si
no ho és, no és important. Mentida, senyores i senyors! Una mentida gran
i perillosa. Una mentida que lamentablement hem cregut i a la qual ens
sotmetem. Per a nosaltres només compten els fets, ens hem enamorat de
dades i informacions i, perquè ja no podem conèixer-ne l’autèntic
significat, l’únic valor que reconeixem és l’econòmic:
a quin preu es podrà vendre? Quin benefici tindrà? Per tant, tot haurà
de ser també útil, instrumental, «haurà de servir per a alguna cosa»,
perquè en cas contrari no ens serviria de res. La ciència s’ha convertit
en una ideologia, una idea, una idea falsa que ens té atrapats.
Atrapats perquè al nostre món només existeix la matèria, tot s’ha
convertit en diners, tot es pot calcular i tot s’ha reduït a una xifra.
(…)
Els desenvolupaments
tecnològics, les dades, tot això augmentarà exponencialment i canviarà
el món. Però saben el que també augmentara ex-po-nen-ci-al-ment?
L’estupidesa! La ciència ens ofereix coneixement, però cap autoconeixement. Pascal, –no ho oblidin, era matemàtic– tenia raó: «Le coeur a ses raisons que
la raison ne connait point». El cor té raons que la raó no coneix. El
nou coneixement, amb l’ajuda del coneixement científic, vol que tot
sigui intel·ligent. Però ja no es busca la saviesa, i la ciència mai no
la trobarà.
Comentaris