Seminari Juan David García Bacca, 1999: Anotacions
El subjecte és un tema complex i paradoxal. Té diferents concepcions històriques, formes concretes de subjectivitat nascudes en en cultures i tradicions diverses.
La font més forta de subjectivitat és Déu, una imatge que és concepte però també experiència. En tota la literatura la problemàtica és sempre bíblica i la Bíblia és la referència, introduïda pel múltiples vies. Si volem llegir amb profit hem de tenir sempre present aquesta referència: Déu, paternitat, maternitat, poder, veritat... La imatge més dura de la tradició és el sacrifici d'Abraham i l'esperit sacrificial que porta incorporat. I els salms que ens porten a la criaturalitat: sense Déu no som res.
L'art sempre serà una bona ajuda per abordar aquesta nostra experiència. Cal veure en què creiem realment; en alguna cosa hem de creure,si no seríem estàtues de sal: si tenim una sensibilitat que ens mou a fer és perquè creiem. En què o en qui confiem?, en què es recolza la nostra existència? La imatge interioritzada és el déu bíblic, que ens pot demanar que oferim les coses més personals nostres, la nostra subjectivitat.
Mai no hem sortit d'aquesta cultura que sempre dóna monopoli a algú: ara és el diner, la nova imatge de déu. I el punt unificador de tot és el procés d'externalització de la realitat. Però tota subjectivitat ho és només fent-se ella mateixa; ni déu no ens pot fer subjectes, el subjecte s'auto-crea.
La clau de la subjectivitat és la llibertat, fins avui encara es fa difícil ja tant sols el plantejar-s'ho. Ja es parla de solidaritat, d'igualtat, de justícia..., però poc de llibertat, molts pocs s'hi atreveixen. La llibertat no ha de combatre ningú, ha de crear. Els llibertaris de fet han estat massa dins la pressió de l'Estat modern i el combatien.
La llibertat és producte de la gratuïtat, del no degut. Des d'una matèria indiferent a uns projectes inventats. Hem de crear-nos un cos, fins ara només n'hem anat modificant els hàbits.
El Déu únic s'ha traspassat a les estructures de poder i és per això que parlem de democràcia però actuem en dictadura, no hem superat el model anterior i la democràcia funciona des del model vell. Aquest model està encarnat i per això continuem sent fills de la cultura bíblica. Des del segle XVIII estem en crisi però no hi ha manera de sortir d'aquesta crisi i mantenim els símbols i la manera de sempre de representar la realitat. S'ha de crear un altre món simbòlic, unes altres narracions, començant comprenent els grans relats que hem rebut.
La por a la llibertat és la por a l'altre, el radicalitzar-se per la llibertat. Cal que no hi hagi límits a l'actuació.
El problema de la subjectivitat és la responsabilitat i la llibertat, com responem a la responsabilitat enfront de l'altre.
Es perd la consciència de produir el mal. Ens costa molt parlar de l'ambigüitat de tots els actes. La clau és assumir la llibertat. El bé i el mal existeixen junts, no en dualitats: descobrir l'ambigüitat és una gran possibilitat de descobrir coses.
La reflexió és el mètode del treball intel·lectual, un s'hi ha d'atrevir. De fet no hem canviat de cosmovisió, només hi hem fet petites modificacions. Hem passat del politeisme al monoteisme. La primera imatge que tenim de subjectivitat és Déu.
Necessitem un tercer terme de referència que tothom necessita, però el subjecte no en té cap exterior a ell mateix. La llibertat és el cor del subjecte.
Principi d'externalització com a fonament de la realitat: la subjectivitat única, que nega totes les altres.
La subjectivitat és auto-construcció. O hi ha continua novetat o la subjectivitat no és res. El ser és producte de la gràcia, de la gratuïtat, del no-degut, de la llibertat. La primera experiència que tenim és de poder: pare, professor, capitost,... poder i domini sobre la voluntat dels altres. Som fills de la cultura bíblica jueva , d'una tradició oriental. La Bíblia és síntesi d'una història cultural.
Comentaris