Quan ens referim a un altre sempre ho fem a través de la representació que d'ell ens hem fet: no arribem mai a ell. Tot el que en podem dir és només una interpretació, som només hermeneutes, per això té tan valor la narració.
El concepte que tenim del jo té importància per a l'autoestima; és la font de l'estètica, de la sensibilitat, de la cosmovisió.
Per què no som radicals? Perquè no ens mirem en el concepte que tenim del jo: si tu et mires a tu mateix t'atreveixes a ser radical. El jo es sol constituir a partir d'uns elements comuns que triem. Però ningú no té l'essència del jo: el jo no existeix prèviament als actes de ser jo. El jo no té metes ni destí, ni determinacions absolutes i sempre té obertes moltes alternatives; és que la condició humana és feta d'alternatives i sempre hi ha un més enllà del relat. És com una peça de roba que només existeix quan s'ha teixit.
Per tot això, solem partir d'un concepte d'autoestima provinent d'aquell jo fet d'aquella tria d'elements comuns que és la font fonamental de complexes i que ens porta a veure'ns d'una manera determinada, defensant-nos, amargant-nos, sent tímids,... Tot prové d'aquell concepte d'autoestima.
El nostre concepte d'autoestima, doncs, no és una essència, es construeix en el mateix acte de construir-se, com la peça de roba.
Comentaris