(Presentació, traducció i notes de Joan F. Mira)
|
|
INFERN / CANT I
El gran viatge de Dante comença quan es troba a mig camí de l’existència, és a dir als trenta-cinc anys, punt central i culminant, segons Isaïes, dels que li són concedits a la vida dels humans, a «la nostra vida» (v. 1). Dante va nàixer el 1265, i per tant tenia trenta-cinc anys el 1300, quan va anar a Roma amb motiu del Jubileu proclamat pel papa Bonifaci VIII. El viatge a l’altre món sembla que va començar un dia de finals de març o primers d’abril. En aquest punt, allunyat del camí dret que porta al cel, adormit, es desperta enmig d’un bosc espès i sense llum, en la selva del pecat i de l’error. Intentarà escapar d’aquell fondal, pujant la costera, però li ho impediran tres bèsties feroces, la pantera, el lleó i la lloba, tres obstacles gairebé impossibles de superar (la pantera representa la luxúria, el lleó la supèrbia i la lloba l’enveja) que barren el camí del coneixement i de la virtut. I llavors, quan ja reculava cap al fons de la vall sense sol, se li apareix una figura solemne, un espectre amb la veu afeblida pel temps i el llarg silenci. Dante, immediatament, reconeix el seu mestre, Virgili, que ell considera el més alt de tots els savis i els poetes anteriors al cristianisme. L’autor de l’Eneida, guia de la raó humana però no dels misteris de la fe, ha estat enviat per a conduir Dante en el viatge a través dels inferns i del purgatori; fins que el deixarà, abans d’arribar al paradís, en mans d’una guia més alta i més digna: en mans de Beatriu, que haurà de conduir-lo en el viatge a les esferes celestials
A la
meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.[1]
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.[2]
De sobte, allà on comença la pujada,
hi ha una pantera, àgil i molt veloç,
coberta d’una pell tota clapada;
la trobava davant allà on mirava,
i m’impedia tant continuar
que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n.
Era l’hora, al principi del matí,
que el sol pujava amunt amb les estrelles
que eren amb ell ja quan l’amor diví
començà a moure aquelles coses belles;[3]
així, els motius per no esperar cap mal
d’aquella fera de pelatge alegre,
eren l’hora i la dolça estació;
però no eren prou per no tenir
por d’un lleó que aparegué davant.
Semblava que venia contra mi,
amb el cap alt i amb fam tan rabiosa
que semblava que l’aire en tremolava.
I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent,
em posà al cor un pes tan gran d’angoixa
per la por que feia la seua vista,
que no esperava pujar ja més alt.
Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys,
tal em va fer la bèstia sense pau
que, venint-me de cara, a poc a poc
m’empenyia cap allà on calla el sol.[4]
Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.[5]
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,[6]
vaig viure a Roma sota el bon August,
en temps dels déus falsos i mentiders.
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.[7]
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,
per què no puges la dolça muntanya,
causa i principi de tota alegria?»
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,[8]
li vaig respondre amb el front vergonyós.
«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.
Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,
només de tu és de qui jo vaig traure
el bell estil que em dóna tant d’honor.
Mira la bèstia que em fa recular:
savi famós, ajuda’m contra ella,
que em tremolen les venes i la sang.»
«Hauries de seguir una altra ruta»,
respongué quan em va veure plorar,
«si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge;
que aquesta bèstia, per la qual tu crides,
no deixa pas a ningú pel camí,
i s’hi enfronta tan durament que el mata;
té una natura malvada i roïna
que mai no satisfà l’ànsia i la fam,
i havent menjat té més gana que abans.
Són molts els animals amb què s’acobla,
i encara en seran més, fins que el llebrer[9]
vindrà per fer-la morir amb dolor.
Aquest no menjarà metall ni terra,[10]
sinó saviesa, i amor i virtut,
i el seu país serà entre feltre i feltre.[11]
Ell salvarà aquesta Itàlia humil,
per qui moriren la verge Camil·la,
Euríal, Turn i Nisus, de ferides.[12]
Perseguirà pertot arreu la bèstia
fins que la torne a tancar a l’infern,
d’on al principi la tragué l’enveja.
Així, pense i veig clar que, pel teu bé,
m’has de seguir, i jo seré el teu guia,
i et faré eixir d’ací per llocs eterns
on sentiràs udols desesperats,
veuràs antics esperits en turment
que criden tots per la segona mort;[13]
en veuràs d’altres que estan ben contents
en el foc, perquè esperen afegir-se
algun dia als habitants del cel.
Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,
hi ha una ànima que és més digna que jo:[14]
amb ella et deixaré quan m’acomiade;
que aquell emperador que allà dalt regna,
com que no vaig seguir la seua llei,
no vol que et guie a la seua ciutat.[15]
En tots els llocs impera, allí governa;
és la seua ciutat, i l’alta seu,
feliç aquell que hi va com elegit!»
Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,
per aquell Déu que tu no vas conèixer,
si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,
que em portes en aquell lloc que m’has dit,
que jo veja la porta de sant Pere
i aquells que expliques que viuen tan trists.»
Començà
a caminar, i jo darrere.
Notes
[1] 18: S’ha acabat la nit, i l’esquena de la muntanya està ja coberta de la primera llum del sol (per als antics el sol és un planeta), que ens guia en tots els camins. [text >]
[2] 30: Les interpretacions són múltiples: simple manera d’assegurar el peu en la pujada difícil, o expressió del fet que hi ha un peu, l’esquerre, que representa el pes del pecat i per tant sempre queda més baix i més feixuc que l’altre. [text >]
[3] 40: El viatge del Dant comença a primera hora del matí, en un dia de l’equinocci de primavera, quan el sol es troba en conjunció amb la constel·lació d’Àries. I segons la creença medieval, és en aquesta estació quan Déu va crear el món i va posar en moviment les constel·lacions amb tota la seua bellesa. [text >]
[4] 60: La lloba el fa recular cap al fons de la vall, cap a la selva on no penetra la llum: on el sol calla. [text >]
[5] 63: És només una imatge de l’espectre de qui va morir fa tants segles, o potser indica també el llarg silenci de la raó, encarnada en Virgili, que ara serà la guia necessària fins arribar allà on només regna la fe. [text >]
[6] 70: Virgili considera un privilegi haver nascut en temps de Juli Cèsar (va nàixer el 70 aC) i haver viscut en temps d’August; és a dir, en el moment de la plenitud dels temps, quan l’ascens de la Roma imperial coincideix amb la vinguda del Crist. [text >]
[7] 75: El poeta llatí es presenta, sobretot, com a autor de l’Eneida: l’epopeia de l’heroi just i piadós que, escapat de la destrucció de Troia, arribà a les costes d’Itàlia. [text >]
[8] 80: Di parlar si largo fiume: l’ample riu que ix de la font virgiliana és el riu de la paraula o del llenguatge literari: di parlar equival a l’ars dicendi, l’art de parlar bé, o d’escriure bé. [text >]
[9] 101: Aquest veltro, llebrer o gos de caça, és un dels primers i més grans enigmes del poema: qui és aquest salvador que destruirà la bèstia? Els candidats principals són Cangrande della Scala, que va protegir Dante a Verona, i l’emperador alemany Enric VII (fins i tot hi ha qui relaciona veltro amb welt-herr, «senyor del món», per accentuar l’esperança en un imperi universal. L’enigma es manté. [text >]
[10] 103: El peltro és el metall de la moneda, i aquest salvador, òbviament, no ambicionarà ni terres ni riqueses. [text >]
[11] 105: També és un enigma aquest tra feltro e feltro: entre roba pobra i rude com el feltre?, en terres fredes on vesteixen amb feltre?, o entre Feltre i Montefeltro, o siga en els dominis de Cangrande della Scala? «país» (nazion), evidentment, vol dir lloc de naixença. [text >]
[12] 108: Personatges de l’Eneida. Per a Dante, l’Eneida és la prefiguració èpica o mítica de la història de Roma, i per tant les víctimes del destí o dels combats també havien mort per Itàlia. [text >]
[13] 117: La segona mort, que demanen a crits els condemnats, és la desaparició definitiva, que no arribarà mai. [text >]
[14] 122: Hi ha un designi superior que ho té tot previst: si Dante accepta emprendre el viatge, en arribar al cim de la muntanya del purgatori trobarà una altra guia més alta: trobarà Beatriu. [text >]
[15] 126: El paradís («la ciutat de Déu» en la tradició agustiniana, la «Jerusalem celestial»), per arribar al qual no pot ser guia algú que no ha seguit la llei divina. Virgili, com en altres ocasions, lamentarà resignadament no haver arribat a temps de ser cristià. [text >]
Comentaris