d’Alberto Caeiro (Fernando Pessoa)
II
El meu esguard és nítid com un gira-sol.
Acostumo a anar pels camins
mirant a dreta i a esquerra,
i enrere també, de tant en tant...
I el que veig a cada moment
és allò que mai no havia vist,
i prou m’adono que és així...
Sé tenir l’estupor essencial
de l’infant que, en néixer,
parés esment que neix de debò...
Em sento nat a cada moment
a l’eterna novetat del Món...
Crec en el Món com en una margarida,
perquè el veig. Però no hi penso,
perquè pensar és no comprendre...
El Món no ha estat fet per pensar-hi
(pensar és estar malalt dels ulls),
sinó per, en mirant-lo, acordar-m’hi...
Jo no tinc filosofia: tinc sentits...
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,
ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,
perquè qui estima mai no sap què cosa estima
ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...
Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar...
IX
Sóc un guardià de ramats.
El ramat són els meus pensaments
i els meus pensaments són tots sensacions.
Penso amb els ulls i amb l'oïda
i amb les mans i amb els peus
i amb el nas i amb la boca.
Pensar una flor és veure-la i flairar-la
i menjar un fruit és saber-ne el sentit.
Per això, quan un dia xafogós
em sento trist de tant de gaudir-lo
i m'ajec ben llarg en l'herba
i acluco els ulls ardents,
em sento tot el cos ajagut en la realitat,
sé la veritat i sóc feliç.
XVIII
Tant de bo jo fos la pols del camí,
i que els peus dels pobres m'anessin trepitjant...
Tant de bo jo fos els rius que corren
i a la riba hi tingués les bugaderes...
Tant de bo jo fos els pollancs als marges del riu
i tingués només el cel al cap o l'aigua als peus...
Tant de bo jo fos l'ase del moliner,
i que el moliner em pegués i m'estimés...
Primer això que ser aquell que va per la vida
mirant enrere seu amb pena al cor...
XXVII
Sols la natura és divina, i no és divina...
Si en parlo com d’un ens
és que per parlar-ne em cal recórrer al llenguatge dels homes,
que dóna personalitat a les coses
i a les coses imposa nom.
Les coses, però, no tenen nom ni personalitat:
existeixen, i el cel és gran i la terra ampla,
i el nostre cor té la grandària d’un puny clos...
Beneït sigui jo per tot el que no sé.
En gaudeixo com aquell que sap qui hi ha el Sol.
XXXVIII
Beneït sigui el mateix sol d’altres contrades
que fa germans meus tots els homes,
car tots els homes, un moment del dia, el miren com jo,
i en aqueix pur moment,
tot nítid i sensible,
tornen, les llàgrimes als ulls
i amb un sospir a penes audible,
a l’Home veritable i primitiu
que veia néixer el Sol i no l’adorava encara.
Perquè això és natural – més natural
que adorar l’or i Déu
i l’art i la moral...
XLIX
Em fico a dins i tanco la finestra.
Em porten el llum, em diuen bona nit.
I la meva veu, contenta, desitja bona nit.
Tant de bo la meva vida sigui sempre això:
el dia ple de sol, o suau de pluja,
o tempestuós com si fos la fi del Món,
la tarda suau i les colles que passen
fitades amb interès de la finestra estant,
la darrera mirada amiga vers la calma dels arbres,
i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)
Comentaris