DOTZE TESIS de John Shelby Spong
—RESUM LLIURE—
L'any 1999 el bisbe espiscopalià Spong publicà
el llibre "Why
Christianity Must Change or Die: A Bishop Speaks to Believers In Exile" (Perquè el
cristianisme ha de canviar o morir. Parla un bisbe als creients a l'exili).
La mateixa temática quedà posteriorment definida en les "Dotze Tesis"
que l'any 2006 foren traduïdes al castellà per Domingo Melero i publicades
per l'Associació Marcel Legaut a la web johnshelbyspong.es.
NOTA.
L'any 2018 Spong publicà a "HarperCollins Publisher. New York, USA"
el llibre titolat "UNBELIEVABLE, Why Neither Ancient Creeds Nor the
Reformation Can Produce a Living Faith Today" (INCREÏBLE, per
què ni les antigues creences ni la Reforma poden produir una fe viva avui),
que recull i explica detingudament les Dotze Tesis aquí presentades.
Aqueix llibre s'ha traduït al francès: "Pour un Christianisme
d'avenir. Ni les credo anciens ni la Réforme ne peuvent
aujourd'hui susciter une foi vivante. Pourquoi?" (Ed. Karthala, 2019) i a l'italià: "INCREDIBILE.
Perché il credo delle Chiese cristiane non convince più" (Ed.Mimesis,
2020). Spong ha escrit uns vint-i-cinc llibres sobre tema bíblic (vegi's johnshelbyspong.es)
i en castellà, avui (22.05.2020) només té publicat: "Vivir en
pecado" (Ed. Marcel Legaut, 2013) i online "Un cristianismo nuevo para un mundo nuevo. Por qué la fe
tradicional está muriendo y cómo una nueva fe está naciendo" (Ed.
Abya Yala, Quito, 2011).
------------------------------------------------------------------
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
CRIDA A UNA NOVA REFORMA
TESI 1. DÉU
* El teisme com a forma de definir Déu ha mort.
* Ja no es pot entendre Déu de manera creïble com un
ésser amb poder sobrenatural, que viu per sobre del cel i està a punt per
interferir en la història humana periòdicament, per tal de fer complir la seva
divina voluntat.
* Per tant, avui, la major part del que es diu sobre
Déu no té sentit.
* Hem de trobar una nova manera de conceptualitzar Déu
i de parlar sobre Ell.
TESI 2. JESÚS EL CRIST
* Com que Déu ja no es pot concebre en termes teistes,
no té sentit tractar d'entendre Jesús com "encarnació d'una divinitat
teista".
* Els conceptes tradicionals de la Cristologia estan,
per tant, en fallida.
TESI 3. PECAT ORIGINAL
* El relat bíblic sobre una creació perfecta i acabada
de la que nosaltres, els éssers humans, "vam caure" en el pecat
original, és mitologia predarwiniana i no té sentit.
TESI 4. NAIXEMENT VIRGINAL
* El naixement virginal, entès en sentit biològic
literal, fa impossible la divinitat de Crist tal com es va entendre
tradicionalment.
TESI 5. MIRACLES
* Les històries de miracles del Nou Testament ja no
poden interpretar-se, en el nostre món post-newtonià, com a esdeveniments
sobrenaturals provocats per una divinitat encarnada.
TESI 6. TEOLOGIA DE LA REDEMPCIÓ
* La interpretació de la creu com a sacrifici pels
pecats és pura barbàrie; està basada en concepcions primitives de Déu i ha de
rebutjar-se.
TESI 7. PASQUA
* La resurrecció és una acció de Déu. Jesús va ser
"elevat" en la direcció del que significa Déu. La resurrecció no pot
ser una "ressuscitació" física ocorreguda en la història humana.
TESI 8. L'ASCENSIÓ
* El relat de l'ascensió de Jesús pressuposa un
univers de tres nivells i, per tant, no es pot traduir a conceptes d'una era
espacial post-copernicana.
TESI 9. ÈTICA
* No hi ha cap criteri etern i revelat, recollit en
l'Escriptura o en taules de pedra, que hagi de regir sempre el nostre actuar
ètic.
TESI 10. PREGÀRIA
* L'oració no pot ser una petició feta a una divinitat
teista perquè actuï en la història humana d'una manera determinada.
TESI 11. VIDA DESPRÉS DE LA MORT
* L'esperança de la vida després de la mort ha de
separar-se per sempre de la moralitat del premi i del càstig, que no és més que
un sistema de control del comportament.
* Per tant, l'Església ha d'abandonar la seva
dependència de la culpa com a motivació del comportament.
TESI 12. UNIVERSALISME
* Tots els éssers humans som imatge de Déu i hem de
ser respectats per ser la persona que cada un som.
* Per tant, cap descripció exterior de l'ésser de
cadascú basada en l'ètnia, el gènere o l'orientació sexual, ni cap credo basat
en paraules humanes desenvolupades a la religió en la qual hom ha estat educat,
pot usar-se com a fonament de rebuig ni de discriminació.
------------------------------------------------------------------
INTRODUCCIÓ: CRIDA A UNA NOVA REFORMA
Quan s'acostava el segle XXI,
amb les celebracions del mil·lenni, em vaig sentir cada vegada més cridat a
avaluar l'estat de la religió cristiana en el món. Per tot arreu hi havia
múltiples signes del seu declivi i potser, fins i tot, de la seva mort
imminent. Cada vegada menys persones acudien a les esglésies a Europa, i les
que ho feien eren cada vegada més velles. Les esglésies de Nord Amèrica se
sumien, o bé en un buit tan liberal com insuls, o bé en un fonamentalisme
anti-intel·lectual. Les esglésies sud-americanes s'allunyaven cada vegada més
de les preocupacions de la gent, i cap dels seus líders semblava capaç de
parlar d'aquestes preocupacions amb autoritat.
Res d'això era nou. Al llarg
dels últims cinc-cents anys, davant cada descobriment procedent del món de la
ciència pel que fa als orígens de l'univers i de la vida mateixa, les
explicacions ofertes per l'Església Cristiana semblaven cada vegada més
desfasades i irrellevants. Els líders cristians, incapaços d'assumir la
revolució del coneixement, semblaven creure que l'única manera de preservar el
Cristianisme era no alterar els vells patrons i no prestar atenció als nous
coneixements (ni de bon tros posar-los en pràctica).
Per afrontar aquestes
qüestions com a bisbe i com a cristià compromès, vaig arribar a convèncer-me
que l'única manera de salvar el cristianisme com a força per al futur era
trobar a l'Església el coratge que la fes capaç de renunciar a molts esquemes
del passat. Vaig tractar d'articular aquest desafiament en el meu llibre "Per
què el Cristianisme ha de canviar o morir", publicat just abans de
l'arribada del segle XXI. En aqueix llibre vaig examinar en detall els temes
que —n'estava convençut— el Cristianisme havia d'afrontar.
Poc després de la publicació
d'aquest llibre vaig reduir el seu contingut a DOTZE TESIS, que vaig posar, a
la manera de Luter, a l'entrada principal de la capella del Mansfield College,
a la Universitat d'Oxford, al Regne Unit. Després vaig enviar per correu còpies
d'aquestes Dotze Tesis a tots els líders cristians reconeguts del món, inclosos
el Papa, el Patriarca de l'Ortodòxia Oriental, l'Arquebisbe de Canterbury, els
líders del Consell Mundial d'Esglésies, els líders de les Esglésies Protestants
tant als Estats Units com a Europa, i les més conegudes veus televisives del
Cristianisme Evangèlic. Va ser un intent de cridar-los a un debat sobre els
veritables problemes que —jo en tenia la certesa— l'Església Cristiana té davant seu avui dia.
Vaig presentar les meves Dotze Tesis amb un llenguatge tan audaç com vaig
poder, pensat abans de res per suscitar respostes i debat.
Recentment, els editors de la
revista Horitzonte em van demanar que explicàs en la seva publicació a
Amèrica Llatina, a través del món de parla hispana i en definitiva per als
cristians de tot el món, les meves raons per cridar el debat sobre aquestes
Dotze Tesis. Estic encantat amb l'oportunitat de fer-ho i n'he rebut amb goig
respostes de cristians de tot arreu. No em present com a expert ni pretenc
tenir certeses quan oferesc les meves respostes, però confio que entenc els
problemes que afrontam com a cristians que volen connectar amb el segle XXI.
------------------------------------------------------------------
PRIMERA TESI: DÉU
- El teisme com a forma de definir Déu ha mort.
- No es pot entendre Déu com un ésser amb poder
sobrenatural, que viu al cel
i que interfereix en la història humana per tal de fer
complir la seva voluntat.
- La major part del que es diu avui sobre Déu no té
sentit.
- Hem de trobar una nova manera de conceptualitzar Déu
i de parlar d'ell.
Aquesta
tesi és determinant; desafia la forma
tradicional d'expressar la idea de Déu.
Nicolau
Copèrnic, monjo polonès de segle XVI,
va iniciar una revolució amb la seva teoria heliocèntrica: la Terra gira
anualment al voltant del Sol.
Galileu
Galilei, astrònom italià de segle
XVII, aprofundeix la teoria de Copèrnic ("revolució copernicana"): el
Sol és el centre de l'Univers. Els líders de l'Església controlaven el
pensament per definir la veritat, rebuda -deien- per revelació divina: "Déu
habita en el cel, estrat superior d'un univers organitzat en tres nivells. La
Terra és el centre de l'univers". Copèrnic i Galileu ho qüestionaven;
desafiaven així el poder polític de l'Església. Es va acusar Galileu d'heretgia
per ser contrari a la Revelació. Si Galileu estigués en el cert, Bíblia i
Església s'equivocarien. Galileu sacsejava els fonaments de la visió cristiana
del món. Culpable d'heretgia va ser condemnat a morir cremat a la foguera però,
per la seva avançada edat, fràgil salut i la seva connexió amb altes esferes
del Vaticà, va arribar a un acord: arrest domiciliari per a la resta de la seva
vida. Totes les seccions de la Bíblia pressuposen que la Terra és al mig d'un
univers amb tres nivells. Al desembre de 1991 el Vaticà va anunciar finalment
que creia que Galileu tenia raó.
A
causa dels descobriments en astronomia i astrofísica, les antigues
interpretacions sobre la configuració del món i sobre el concepte de Déu
vinculat a aquest món van començar a esvair-se. El Cristianisme, tal com
s'havia entès tradicionalment, ja no encaixava en aquest nou món que naixia.
Isaac
Newton, matemàtic anglès de segle
XVII, va arribar a una nova comprensió de l'Univers, a través de la causalitat,
la gravetat i la interrelació de tots els éssers vius. No hi havia lloc en
l'univers per a un Déu exterior que intervingués de manera sobrenatural en la
història humana. El "miracle" desapareixeria del vocabulari humà.
Quan els humans vam descobrir els fronts atmosfèrics, les causes i altres
realitats geològiques, van deixar de creure que Déu controlàs huracans,
riuades, sequeres, terratrèmols ... Ningú va pensar que eren instruments de la
ira de Déu pels pecats de la gent. Eren fets naturals, causats per les baixes
pressions que es desplacen a través de les aigües calentes de l'oceà, o el
moviment de les plaques tectòniques per sota de la superfície de la Terra. Els
éssers humans havien deixat de creure que un ésser exterior al món anomenat Déu
era el causant.
Charles
Darwin, naturalista anglès de segle
XIX, va estudiar l'evolució de les espècies causada per la interacció dels
éssers vius amb un entorn en continu canvi. Tota vida ha evolucionat al llarg
de milers de milions d'anys, a partir de simples cèl·lules. De manera que tota
la vida està connectada; cap espècie existeix de forma permanent, sinó que està
sempre sotmesa a un esdevenir. Començà a ser evident per al saber humà que no
vam ser creats a imatge de Déu, sinó que Déu havia estat creat a imatge de la
humanitat. Només estàvem per sobre dels simis.
Louis
Pasteur, un doctor francès de segle
XIX, va descobrir els gèrmens i va començar la pràctica de la moderna medicina.
Abans es creia que la malaltia estava en mans de Déu. El tractament va passar
de l'oració i del sacrifici als antibiòtics, la cirurgia, la quimioteràpia, la
radioteràpia i les mesures preventives. El concepte teista de Déu va quedar
arraconat en la consciència humana.
Sigmund
Freud, metge alemany de l'inici de
segle XX, va sondejar la ment humana amb el seu estudi de l'inconscient, les
emocions i les activitats del que anomenam "ànima"; comprensió
completament nova de la condició humana. El temor de Déu, amb les seves imatges
de cel i infern, va començar a desaparèixer.
Albert
Einstein, físic alemany de segle XX,
estudià la "relativitat". Temps i espai són finits i relatius un a
l'altre. Tot és relatiu. Això vol dir que no hi ha una veritat absoluta. Totes
les pretensions religioses d'objectivitat desapareixen. No hi ha un Papa o una
Bíblia infal·libles. No hi ha un credo etern ni una doctrina particulars que
puguin ser definides com veritables per a tots els temps. La vida humana viu en
un mar de relativitat. Cap institució humana, inclosa l'Església, posseeix la
veritat eterna.
El
que en el passat els éssers humans pensaven de Déu s'ha vist sacsejat en el
fonament. No obstant això, en les litúrgies de totes les Esglésies Cristianes
seguim fent servir conceptes del passat. Diem: «Pare Nostre que estau en el
cel». Ens acostam a Déu com a jutge, suplicant misericòrdia, demanant
favors i buscant salut. Encara preguntam si Déu provoca una tragèdia com a
"càstig del pecat».
«Teisme»
és aqueixa forma d'entendre Déu, que ja no té sentit en el nostre món. Però ¿té
sentit Déu? Aquesta és la major qüestió que el cristianisme té avui davant seu.
Si el Cristianisme, com a religió, ha de sobreviure, ha de desenvolupar una
comprensió del que és diví i que tingui sentit en el segle XXI. Xenòfanes, filòsof grec del segle VI aC, va
dir: «Si els cavalls tinguessin déus, aquests semblarien cavalls». Tots
els déus que els humans han adorat s'assemblen sempre als mateixos humans, però
sense les seves limitacions. La divinitat és, doncs, una construcció humana.
La
Bíblia defineix la idolatria com el culte a alguna cosa feta per mans humanes;
el teisme és una comprensió de Déu feta per ments humanes que expressen la idea
de Déu en formes negatives:
- La
condició humana és finita; Déu ha de ser infinit, o "no finit".
- Els
éssers humans estam vinculats a un lloc; Déu és anomenat "omnipresent".
- Els
humans tenim un coneixement limitat; Déu és omniscient.
- La
condició humana és mortal; Déu és immortal.
- Els
éssers humans som limitats; Déu és omnipotent.
Podem
trobar una manera de parlar de Déu amb altres conceptes? Encara que sigui
revolucionari, busquem noves idees susceptibles d'acceptació en aquest món en
què el Cristianisme ha de viure avui.
------------------------------------------------------------------
SEGONA TESI: L'ENCARNACIÓ
No té sentit entendre Jesús com "encarnació d'una
divinitat teista".
Els conceptes tradicionals de cristologia estan en
fallida.
El cristianisme va néixer
d'una experiència de Déu associada a la vida d'un jueu del segle primer anomenat
Jesús de Nazaret. Els primers deixebles estaven convençuts que tot el que
havien pensat sobre Déu ho havien experimentat present en la vida del seu
Mestre. Els evangelis es van escriure entre 40 i 70 anys després de morir
Jesús, així que no sabem com van articular la seva experiència sobre el mestre
aquells que van ser els seus primers seguidors.
k
Pau proclamava el nucli de la seva experiència: "Déu
estava en Crist" (2 Cor. 5:19) —no la explicava— quan escriu als
corintis, al voltant de l'any 54. L'any 56 (o 58), quan escriu als romans, ja
explica que havia trobat Déu en la vida de Jesús: Déu havia elevat l'humà Jesús
fins a fer-lo Déu (Rm. 1: 1-4). La ment humana només podia concebre Déu en
termes teistes, magnificant les qualitats dels humans.
k
Marc, el primer evangeli, es va escriure al voltant de
l'any 72. Va introduir en les ments dels seguidors de Jesús una nova
explicació: Jesús, adult i plenament humà, és batejat per Joan en el riu Jordà.
El cel —el regne de Déu— es va obrir i Déu des d'allà va vessar el seu Esperit
sobre l'humà Jesús proclamant que era el seu fill. Es comença a pensar que
Jesús era un ésser humà ple de Déu. Les paraules que Déu pronuncia, escrites en
l'Evangeli de Marc, es troben ja en el Salm 2 i en Isaïes (42: 1).
k
Mateu (al voltant de l'any 85) i Lluc (anys 89-93)
descriuen Jesús com una presència de Déu que habita en forma humana des del
començament. Déu, mitjançant el seu Esperit, va actuar com a agent masculí
donant-li vida: l'Esperit Sant va passar a ser considerat com si fos el pare
biològic de Jesús. La tradició del naixement virginal s'incorpora al relat
cristià, però és una addició de la novena dècada de segle primer.
k
Joan, en el quart Evangeli, cap al final de segle primer
(anys 95-100), presenta Jesús formant part de Déu; era "la Paraula"
que estava amb Déu des del principi de la creació. La Paraula de Déu "es
va fer carn" en la persona de Jesús. Ell és entès com l'encarnació del
Déu que habita al cel.
k
El credo de Nicea i els dogmes
que en seguiren pretenien poder definir Déu, fins i tot cremant a la foguera
els qui discrepaven. L'explicació que els credos fan de Jesús, desenvolupada al
llarg de segles, ja no pot ser avui aplicada. Tota explicació està lligada a un
temps; avui cal buscar noves paraules.
k
Per què els seguidors de Jesús
van creure trobar Déu en Jesús? Quina experiència van tenir? L'afirmació que en
Jesús hi ha la presència de Déu precedeix en diverses dècades a les narracions
sobre miracles i naixement virginal. En Jesús van trobar el model per viure en
plenitud, estimar generosament i ser tot el que cada un podia ser. Potser amb
aquestes experiències van arribar a entendre que havien trobat el que és sant
en les dimensions del que és humà.
f
Quina realitat va ser la que
va fer que els seguidors de Jesús desenvolupassin doctrines com l'Encarnació i
la Trinitat? Ells van respondre amb la ideologia pròpia del temps, perquè el
diví i l'humà no són dos regnes separats, sinó una sola realitat contínua. El
diví consisteix a fer-se plenament humà, transcendir la necessitat de
sobreviure i ser capaç de donar-se un mateix en l'amor a un altre. Es tracta de
desenvolupar allò que cadascú va ser creat per a ser. L'Encarnació no té sentit
en un món on el pensament ja no és dualista, però pot ser significativa quan és
acceptada, no com a explicació, sinó com a experiència. Recuperar adequadament
aquest concepte pot resultar profitosos per al cristianisme actual.
------------------------------------------------------------------
TERCERA TESI
El relat bíblic d'una creació perfecta i acabada no té
sentit.
És mitològic que els éssers humans "vàrem
caure" en el pecat original.
La gent de l'antiguitat va
recórrer a mites de la creació per explicar la seva comprensió dels orígens del
món. El mite hebreu al principi de la Bíblia (Gènesi 1) diu que Déu va fer tota
la creació, que quedà perfecta. Aquesta narració es va escriure durant l'exili
de Babilònia, a finals de segle VI o principis del V aC. Un altre mite jueu,
anterior en quatre segles, presenta l'origen del mal en el món: la història
d'Adam i Eva, la serp i el Jardí de l'Edèn (Gen.2:4-3:23). Durant l'exili
babilònic quatre tradicions antigues s'unificaren sense voler ser una narració
contínua.
Al segle IV dC un bisbe
anomenat Agustí uneix i transforma en una única història el sentit dels mites
dels capítols 1 i 2 del Gènesi. Primer: s'afirma la bondat i la perfecció
originals. Segon: es comet l'acte humà de desobediència: "pecat
original". Tercer: Jesús, enviat per Déu, rescata la humanitat pecadora
pagant el "preu" que Déu reclamava: "el sacrifici de la
creu". El baptisme passa a ser la forma sacramental de rentar el
"pecat original" de tot ésser humà. (Els nens sense batejar, que
morien "en el pecat d'Adam", estaven condemnats a viure eternament
apartats de Déu). Quart: quedà així resumida durant molt segles la perspectiva
teològica cristiana.
Les paraules "Jesús va
morir pels meus pecats" és la interpretació dominant en la història del
cristianisme; subratlla contínuament el pecat en la condició humana. Als
cristians se'ns ha ensenyat a resar demanant misericòrdia, a anomenar-nos a
nosaltres mateixos "pecadors miserables". El nostre pecat és causa i
raó del patiment de Jesús, qui morint a la creu pagà els nostres deutes i
carregà amb el càstig que mereixíem; així guanyà per a nosaltres la salvació
eterna. Jesús és "salvador", "redemptor" o
"rescatador". Els éssers humans vam ser restablerts a la nostra
perfecció original mitjançant la "sang salvadora" de Jesús. Aquest
fet segueix configurant completament la litúrgia.
Es va convertir Déu en un
monstre, que demana un sacrifici humà,
una ofrena de sang, abans d'oferir el perdó; Déu Pare castiga amb la
mort el seu Fill per satisfer la necessitat de retribució. El principal
distintiu cristià és la imatge de Jesús morint eternament en la creu. Aquesta
forma d'entendre Jesús és destructiva i negatòria de vida. La "Teologia de
l'Expiació" assumeix una antropologia desacreditada i anacrònica que en el
món astrofísic o biològic d'avui ningú no pot acceptar.
Mai no hi va haver una
perfecció original. La creació és un procés continu, mai acabat. Cap forma de
vida sobre la terra està fixada; totes estan en constant canvi. La vida humana
és el producte d'un viatge biològic des de simples cèl·lules que van aparèixer fa
uns 3.800 milions d'anys. Finalment van aparèixer els humans: el cervell es va
engrandir i es van fer autoconscients, però quan els humans assumiren la
realitat de la mort desenvoluparen mecanismes de defensa. La religió va ser un
d'ells; crearen divinitats semblants als mateixos humans, que tenien capacitats
sobrenaturals, fins i tot per defugir la mort.
Si no hi va haver una
perfecció original, no va poder haver-hi una caiguda en el pecat. La idea del
"pecat original" és senzillament errònia. Tampoc hi va haver
necessitat de ningú que salvàs d'aquest pecat, o que rescatàs de la caiguda. No
pot ser rescatat d'una caiguda qui mai no l'ha patida. No som pecadors caiguts;
som éssers humans incomplets. No necessitam que ens salvin de pecat; ens cal la
força per acollir la vida d'una forma nova.
Si no assumim aquests canvis
no hi haurà esperança per a un futur Cristianisme. La recerca de noves paraules
amb què presentar el nostre relat s'ha de convertir en la principal tasca de
l'Església cristiana en el nostre temps. La crida a una reforma radical és la
crida a la que ha de respondre la nostra generació. Començarà amb una nova
comprensió del que significa ser humà.
------------------------------------------------------------------
QUARTA TESI
Segons la biologia és impossible un naixement
virginal.
Tradicionalment ha estat mal entesa la divinitat del Crist.
h
Ningú a l'antiguitat havia
sentit parlar de la possibilitat que la dona tingués òvuls i que fos, des del
punt de vista genètic, co-creadora i igual a l'home en el naixement i
desenvolupament de cada nova vida humana. La gent d'aquell temps pensava que
tota nova vida es trobava solament en l'esperma de l'home. La dona, com la Mare
Terra, servia només com a receptacle, o com a incubadora per al creixement del
nou ésser.
En el món antic una vida
humana extraordinària havia de tenir un origen diví; la divinitat tenia tota la
paternitat: déu reemplaçava l'home; la dona no contribuïa en res a la nova
vida. Les històries de naixements miraculosos i naixements virginals són
freqüents en els relats de vides extraordinàries. No sorprèn, doncs, que en un
temps que pertany al món antic, s'hagi inclòs una història miraculosa semblant
sobre el naixement de Jesús, per tal de justificar l'origen del seu poder
extraordinari.
L'origen virginal de Jesús no
apareix en el primer temps del
Cristianisme. Pau, que va escriure entre els anys 51 i 64 de segle I, no
sembla haver sentit parlar de la tradició d'un naixement virginal de Jesús. Pau
assumeix un naixement molt comú per a Jesús: "nascut de dona",
com qualsevol altre ésser humà, i nascut "sota la llei", com
qualsevol jueu (Carta als Gàlates 4:4). Mai no esmenta el naixement virginal,
perquè encara no s'havia desenvolupat aquesta tradició. Quan Marc escriu el primer
evangeli, prop de l'any 72, la tradició encara no incloïa cap idea sobre un
naixement miraculós. El naixement virginal es va incorporar a la tradició
cristiana en els evangelis de Mateu i Lluc en la novena dècada de segle primer.
No figura en absolut a l'evangeli posterior de Joan. El relat del naixement
virginal no és històric; no és biologia, és mitologia pensada per interpretar
el poder d'una vida.
Un naixement virginal, entès
biològicament, en el qual l'Esperit Sant proporciona la llavor masculina i la
Verge Maria l'òvul femení donaria lloc a un ser meitat diví i meitat humà. La
ciència va descobrir l'òvul en els primers anys de segle XVIII; potser per això
l'Església es va veure obligada a introduir la nova doctrina de la
"Immaculada Concepció de la Verge", proclamada com a dogma en 1854.
El naixement de Maria també havia estat per sobre de la biologia humana per
poder portar el fill sense transmetre-li la corrupció de la caiguda; ella, com
Jesús, havia estat concebuda "sense pecat", "immaculada".
Què significa el relat del
naixement de Jesús? El naixement virginal no té res a veure amb la biologia; no
pot ser entès literalment. Va ser la
forma com uns deixebles del segle primer proclamaren que en Jesús havien trobat
la presència de Déu; Jesús havia estat un ésser extraordinari, ja que Déu
habitava plenament en ell. Els cristians adoram
Déu que ens és revelat en i mitjançant la humanitat de Jesús.
------------------------------------------------------------------
CINQUENA TESI
Els miracles de la Bíblia no són esdeveniments
sobrenaturals.
Segons les Escriptures Hebrees
Moisès va obrar miracles, alguns dels quals són força estranys. En un relat de
l'Èxode Moisès tira el seu bastó a terra i es converteix en una serp
(Ex.7:8-13) i fa ús de poders divins en les plagues d'Egipte (Ex.7: 12). Josuè
separa les aigües del riu Jordà (Jos.3:1-10) i deté el sol per aconseguir més
hores de llum perquè el seu exèrcit derroti els seus enemics ammonites
(Jos.10:21ss.). Elies i Eliseu controlen l'aigua i augmenten la quantitat
d'aliment (I Re.17; II Re.4,7), curen malalts (II Re.5) i ressusciten morts (II
Re.17 i II Re.4:18ss). Els miracles a Isaïes són senyals que anuncien
l'arribada del Regne de Déu: "Els ulls del cec veuran, les orelles del
sord sentiran, el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cantarà
d'alegria" (Is.35:5-6).
Gairebé tots els miracles
atribuïts a Jesús es poden explicar com a versions expandides de les històries
de Moisès, Elies i Eliseu, o com aplicacions a Jesús, amb sentit messiànic,
dels senyals del Regne de Déu anunciat per Isaïes. Jesús com a Messies havia
d'inaugurar aqueix Regne i, per tant, els seus senyals també havien
d'aparèixer. Però Pau no esmenta en absolut cap miracle associat al record de
Jesús. Ni el "Document Q", ni l'Evangeli de Tomàs —anteriors a Marc—
no presenten Jesús realitzant miracles.
Els miracles atribuïts a Jesús
s'introdueixen en la tradició cristiana amb l'evangeli de Marc, al començament
de la vuitena dècada de segle primer. Després, aquests miracles es repeteixen
gairebé literalment en Mateu, que va escriure el seu evangeli a mitjans de la
novena dècada i s'amplien en Lluc, a la fi de la novena dècada o començaments
de la desena. Posteriorment passen a ser "signes" a l'evangeli de
Joan, al final del segle primer.
Els miracles en els evangelis
serveixen de suport per presentar el poder sobrenatural de Jesús i estan plens
de símbols. En Marc, els pans multiplicats per alimentar la multitud són cinc i
d'ells en mengen uns cinc mil homes (més dones i infants) i es reuneixen dotze
cistelles de sobres (Mc.6:30-44). Recorden Moisès i el mannà del desert que
alimentà els israelites. Jesús és anomenat "Pa de Vida"
(Jn.6). Jesús ressuscitant de la mort un infant (Mc. 5:22) es fa ressò del
relat d'Eliseu que ressuscità un altre nin (II Re.4:32-37). Jesús donant
novament vida al fill únic d'una viuda a Naïm (Lc.7) és també ressò d'Elías
ressuscitant un altre fill únic d'una altra vídua (I Re.17). La resposta de
Jesús a la pregunta dels enviats de Joan Baptista, que està a la presó,
incorpora el text d'Isaïes 35 a la tradició dels evangelis (Mt.11:1-6 i
Lc.7:18-23). Els miracles de la Bíblia, i del Nou Testament, doncs, no han de
ser entesos literalment com a esdeveniments sobrenaturals; han de ser
interpretats com a signes, segons el text d'Isaïes (Is.35), que anuncia
l'arribada del "Regne de Déu".
------------------------------------------------------------------
SISENA TESI
La creu no és un sacrifici pels pecats.
Déu sempre perdona.
El "Iom Kippur",
o "Dia de l'Expiació" en hebreu, és la festa quan els jueus
celebren el perdó de Déu, no el seu càstig (Lev.23:23ss). El perdó és un procés
permanent, no un fet puntual. El Yom Kipur incloïa el sacrifici d'animals que
havien de ser físicament perfectes; aquests no podent triar fer el mal
representaven simbòlicament la perfecció: eren el preu que Déu reclamava per
oferir el seu perdó. Dos animals eren presentats: un be i un boc. Se
sacrificava l'anyell; el gran sacerdot portava la seva sang al lloc més sant de
l'interior del Temple, vessant-la sobre l'altar com a sang de l'anyell perfecte
de Déu. El poble era així representat "a través de la sang de l'anyell".
Després el gran sacerdot oferia pregàries de petició de perdó en nom del poble
sobre el segon animal, un boc. Sobre ell eren descarregats tots els pecats del
poble, simbolitzats en feixos de llenya sobre el cap i l'esquena de l'animal.
El boc carregat rebia els crits de maledicció de la gent, que demanava la seva
mort. Però l'animal no era sacrificat, sinó que era conduït al desert. Així, el
poble quedava net i lliure de pecat.
Quan es van compondre els
evangelis, les imatges del Yom Kipur es van traslladar al relat de Jesús. Pau
va començar el procés en la Primera Carta als Corintis (15:3) relatant la
crucifixió: "Ell va morir pels nostres pecats, segons les escriptures".
Marc usà la paraula "rescat" per referir-se a la mort de Jesús (Mc.10.45).
El quart Evangeli (Jn.1:29) posà en boca de Joan Baptista, "Mirau l'anyell
de Déu, el qui treu els pecats de el món". Aquestes paraules
procedeixen de la litúrgia del Yom Kipur. Quan Pilat presenta Jesús davant la
multitud, la gent respon cridant malediccions i demanant la seva mort. "Crucifica'l,
crucifica'l". El que carrega amb els pecats mereixia la crucifixió
(Mc.15:13 i Mt.27:22). Barrabàs en el relat de la passió pot ser un referència
al Yom Kipur (Mc.15:6ss). Les paraules aramees "bar" (fill) i
"abba" (pare o Déu) equivalen a "fill de Déu". Els
evangelis presenten dos "fills de Déu" en el moment de la crucifixió,
igual que al Yom Kipur hi havia dos animals: un va ser sacrificat i l'altre
quedà lliure.
Les generacions posteriors de
cristians gentils, no conscients de la tradició jueva del Yom Kipur, van
transformar els símbols amb una tosca lectura literal i desenvoluparen la idea de
l'"expiació substitutòria" a partir de la desobediència a l'ordre de
Déu: "No menjareu de l'arbre que està al mig de jardí"(Gn.3:1-7).
Els éssers humans desobedients van ser apartats de la presència de Déu al Jardí
de l'Edèn. Estaven corromputs pel pecat original i només Déu podria
restaurar-los. Es va desenvolupar així la idea que Déu hauria posat el seu fill
diví en el lloc dels pecadors. Déu va castigar a Jesús en comptes de castigar
el pecador que ho mereixia. "Jesús va morir pels meus pecats"
es convertí en el mantra de la vida cristiana. La teologia de l'expiació va
determinar profundament la forma que adoptaria el cristianisme: Déu, abans de concedir el seu perdó, exigia
una víctima, un sacrifici humà i Jesús es va convertir en la víctima i
nosaltres en assassins de Crist. Aquesta teologia va fer que la nostra
principal súplica a Déu fos demanar misericòrdia. "Senyor, tingau
pietat; Crist, tingau pietat; "Kyrie eleison..."
Si consideram que Déu és
"Font de la Vida", "Font de l'amor" i "Fonament de
l'Ésser", el nostre problema no és que siguem pecadors caiguts des d'una
perfecció inicial al "pecat original". El nostre problema és que som
éssers humans incomplets que volem ser més i aconseguir plenitud. No necessitam
ser salvats d'una caiguda que mai no hem patit. Necessitam ser acceptats i
estimats simplement com el que som, per arribar a ser tot el que podem arribar
a ser. Un Cristianisme basat en la idea d'una expiació substitutòria és un
Cristianisme basat en una visió inexacta i poc apropiada del que significa ser
humà. La bona teologia mai no podrà construir-se sobre una mala antropologia.
Aquesta diferència és crucial, i el Cristianisme que la reconegui serà el que
sobrevisqui i perduri en el futur.
------------------------------------------------------------------
SETENA TESI
La resurrecció és una acció
de Déu.
Jesús va ser
"elevat" cap al que significa Déu.
La resurrecció no és una "ressuscitació"
física.
Res en el Nou Testament dóna suport a una interpretació literal i
fantàstica de la Resurrecció de Jesús. El moment de la Pasqua no és aquell en
què un home retorna de la mort per reincorporar-se a la vida d'espai i temps en
el món. Pau, primer escriptor en el Nou Testament, mai no descriu aparicions
del Crist ressuscitat a cap persona; dóna simplement una llista d'aquells que
van ser testimonis de la resurrecció, incloent-se ell mateix en últim lloc (I
Cor.15:1-6). Lluc descriu la conversió de Pau en el camí cap a Damasc on va
percebre la visió del Crist ressuscitat, no amb cos físic (Fets 9:11ss). Quan
Marc —que escriu l'evangeli més antic— fa el seu relat de la resurrecció, no
recull narració alguna de Jesús apareixent-se a algú (Mc.16:1-8); els versicles
següents, del 9 al 21, van ser afegits posteriorment. Marc presenta un
missatger anunciant que Jesús ha ressuscitat i que anirà per davant d'ells a
Galilea, on el veuran tot retornant a llurs llars.
Els relats de Pasqua del Nou Testament, contemplats en conjunt, no
proven res. Discrepen en tots els punts principals: qui anà a la tomba, qui primer va veure el
Crist ressuscitat, si Jesús aparegué a Jerusalem o a Galilea ... Tot són
teories subjectives; no presenten un relat objectiu de la resurrecció. El que
anomenam "resurrecció" va ser una experiència tan poderosa i
transformadora que les paraules no poden contenir-la. Les contradiccions són
fruit dels intents subjectius per expressar el que va ser —i sempre serà—
l'experiència d'una meravella inefable. La resurrecció de Jesús fou real, i no
té res a veure amb una tomba buida, ni amb un cos que experimenti una
"ressuscitació". És la visió d'algú que ja no està lligat per cap de
les limitacions de la nostra humanitat. És una crida a una nova consciència, a
una nova realitat, més enllà del temps i de l'espai. Pasqua és quelcom
profundament veritable, però no és susceptible de descripció literal.
------------------------------------------------------------------
VUITENA TESI
L'ascensió de Jesús pressuposa un univers de tres
nivells.
No es pot traduir amb
conceptes de la nostra era.
Quan els evangelis escriviren
els fets de la vida de Jesús, entre els anys 70 i 100, hi havia un consens
general: la Terra era el centre d'un univers amb tres nivells. El lloc on Déu
habitava estava per sobre de cel. Ningú coneixia l'univers, ningú sabia que
existissin galàxies. La interpretació tradicional del cristianisme assumia
pressupostos basats en el coneixement premodern. Quan l'evangelista Lluc
introdueix en la tradició cristiana el relat de la tornada de Jesús a Déu, ho
fa d'acord amb la imatge espacial d'un món de tres nivells. Jesús només podia
tornar al Déu que vivia per sobre del cel ascendint cap a aqueix cel. Tot tenia
sentit dins aquell món premodern.
El nostre coneixement del món
i de l'espai ha canviat radicalment. Ara sabem que el Sol és una entre
aproximadament dos-cents mil milions d'estrelles de la nostra galàxia, que
anomenam Via Làctia. Després hem sabut que la nostra galàxia no és única en
l'univers; hi ha entre cent mil milions i un bilió de galàxies, i l'univers
encara s'està expandint.
Hem de preguntar-nos: Què
significa el relat de l'ascensió de Jesús? Té algun sentit literal? Per
descomptat que no. L'estudi de les Escriptures ensenya que Lluc explica una
història basada en el relat de l'ascensió d'Elías, segons es narra en el Segon
Llibre dels Reis, capítol 1. Lluc no pretén que el seu escrit sigui interpretat
literalment. Ell parla de com el Déu en Jesús no és diferent del Déu que habita
en l'eternitat. És un relat pensat per comunicar una veritat no astrofísica.
Ens ha arribat el temps de dir-ho obertament i honestament.
------------------------------------------------------------------
NOVENA TESI
A la Bíblia no hi ha cap criteri per regir el nostre
actuar ètic.
Va redactar Déu els Deu
Manaments? Per descomptat que no. A la Bíblia hi ha tres versions diferents: a)
La més antiga a Èxode 34. b) La segona a Èxode 20; és la versió més familiar,
fruit de la feina d'"els escriptors Sacerdotals", grup "P",
que ampliaren la Torà durant l'exili de Babilònia. c) L'última versió es troba
a Deuteronomio 5; segons aquesta versió no es treballa en Sabat perquè el poble
hebreu no ha d'oblidar que va ser esclau, i que fins i tot els esclaus
necessiten un dia de descans.
Els Deu Manaments regien només
les relacions de jueus amb jueus. Diuen "No mataràs"; però,
s'informa en el Primer Llibre de Samuel com Déu instrueix el profeta perquè
animi el rei Saül a anar a la guerra contra els amalequites i matar tots els
seus homes, dones, infants, bous i ases (I Sam.15:1-4). "No donaràs
fals testimoni"; però, el llibre de l'Èxode presenta Moisès mentint al
Faraó per obtenir que permeti als israelites sortir al desert a oferir
sacrificis a Déu (Ex.5:1-3). El codi moral de la Bíblia s'ajustava sempre a les
necessitats del poble.
No hi ha un absolut ètic que
no pugui ser qüestionat davant les necessitats o oportunitats de la vida. El
que ens guia no són tant les normes com les metes que perseguim. Una norma
determinada fa que la humanitat s'expandeixi i es reafirmi? Una acció coarta la
vida o la fa millor? Incrementa l'amor o el fa disminuir? Crida a un sentit més
profund del propi ésser o el reprimeix? Si Déu és un verb que cal viure, més
que un nom que cal definir, els codis morals són instruments que han de ser
apreciats, però no regles que calgui seguir. Cap sistema de regles pot obligar
a obrar èticament, perquè no sempre és fàcil prendre la decisió correcta. No és
fàcil, doncs, ser cristià en el segle XXI.
------------------------------------------------------------------
DESENA TESI
L'oració no pot ser una
petició feta a una divinitat teista
perquè actuï en la
història humana d'una manera determinada.
L'oració és l'activitat mitjançant la qual la gent defineix qui és Déu.
La majoria de les definicions que la gent fa de l'oració descansen en una
prèvia definició teista de Déu, que apareix com una figura externa que té gran
autoritat, com a Rei, cap o fins i tot pare, que posseeix un poder sobrenatural
de què no disposa el que prega. Aleshores l'oració es converteix en una petició
de l'impotent al poderós, demanant-li que actuï de tal manera que faci per al
sol·licitant el que aquest no pot fer per si mateix. Tot i que la pregària es
disfressi amb paraules i frases piadoses, es converteix en la petició perquè es
compleixin els desitjos de l'orant; l'ésser humà li diu a l'ésser diví com
actuar. L'oració és, finalment, idolatria: intent d'imposar a Déu la voluntat
humana. Algú ha descrit l'oració com "una carta als Reis Mags":
"Estimat Déu: He estat un bon al·lot, una bona nina. M'he guanyat una
recompensa. Si us plau, fes per mi el següent ... Et deixaré un regal sota
l'arbre de Nadal. Besades. Joan, Maria ..." No es tracta de peticions
que els humans fan a un Déu teista que està per sobre de cel perquè intervingui
en la vida del qui resa.
La vida està plena de tragèdia, malaltia i dolor, la qual cosa fa que
hi hagi persones que pensen que són dolentes i per això mereixen, no la
benedicció de Déu, sinó el seu càstig. L'oració no pot ser més poderosa i
efectiva per acumulació de repeticions. Recitar oracions no és el mateix que
resar; no es tracta de "dir", sinó de "viure"; aquesta és
la distinció que cal fer si volem entendre l'oració, perquè ella està present
en tota acció que fa millorar la vida, compartir el dolor o trobar coratge i
força davant les dificultats. Tot això no vol dir que haguem de pronunciar
oracions constantment; vol dir que hem de viure la nostra vida com una oració,
fins i tot caminant per la tragèdia i el dolor sabent que en veritat no caminam
sols.
Què és, doncs, la pregària?
* L'oració és desenvolupar la consciència que Déu treballa a través de
la vida, de l'amor i de l'existència de tothom.
* L'oració és experimentar la presència de Déu, que fa que ens vinculem
uns als altres.
* L'oració és l'activitat que ens fa reconèixer, com deia Francesc
d'Assís: "Donant és com es rep".
* L'oració és més la vida que vivim que les paraules que diem; per això
Pau de Tars demana: "Pregau sense parar".
* L'oració és entendre que a través de la nostra vida el diví entra en
l'humà.
* L'oració és una cosa que vivim, molt més que una cosa que fem.
* L'oració és reconèixer que Déu és Font de la Vida, Font de l'Amor i
Fonament del nostre Ésser.
------------------------------------------------------------------
ONZENA TESI
L'esperança de vida després de la mort ha de
separar-se del premi i del càstig.
L'Església no ha de
motivar amb premis o càstigs.
En la litúrgia cristiana Déu
és freqüentment aquell qui tot ho veu, tot ho sap i sempre dicta sentència
segons la nostra conducta. Tenim, doncs, un destí etern: amb els sants al cel o
amb els condemnats a l'infern.
Al segle XIX, els éssers
humans vam començar a assumir el fet que hi ha un profund condicionament social
de la conducta. La disparitat en la distribució de la riquesa és enorme. La
meitat del món es mor de fam mentre l'altra meitat es posa a règim. Uns neixen
més brillants que d'altres. Grans són les diferències quant a alimentació,
educació i oportunitats. Si un no té res, si la supervivència és una lluita
diària, la temptació de robar és excusable. Pot Déu jutjar algú sense prendre
en consideració totes aquestes circumstàncies?
Al segle XX, el món occidental
va descobrir com és profunda la interdependència psicològica humana. Si un
infant ha patit abusos, els estudis mostren que aquest nin té una alta
probabilitat de créixer i convertir-se en un adult abusador. ¿Jutjarà Déu el
comportament d'aquest adult només amb normes moralistes, sense mostrar cap
consideració cap a les raons que condicionen el seu comportament? Considerar la
vida només des de la conducta és donar raó a un món radicalment injust. Si és
això el que Déu fa, llavors és un Déu radicalment injust.
En generacions passades, pares
i mares bé podrien haver pensat que la promesa d'una recompensa o la por al
càstig era la forma adequada d'educar un fill, especialment si creien que Déu
és un jutge sobrenatural o si creien que la recompensa i la por eren formes
adequades per motivar el seu fill.
Vida eterna? Més enllà de la
religió, més enllà del teisme, més enllà del cel i l'infern, el concepte de
vida eterna ha de quedar per sempre separat dels conceptes de premi i càstig, o
de cel i infern. Hom podria viure una vida bona i justa en resposta a la
promesa d'una recompensa o per por del càstig, però una vida bona i justa no és
el mateix que una vida plena i amorosa.
No funciona fer de la culpa la
principal motivació del comportament. Al final, a ningú ajuda el fet de
sentir-se culpable, però hi ha molts adults altament atemorits amb el retrat
presentat per l'Església d'un Déu disposat al càstig etern. En definitiva, les
seves vides se senten mogudes, no per l'amor, sinó per la por. El comportament
just que està motivat per la por, pot ser alguna vegada realment just? La culpa
com a incentiu de la bondat ha de desaparèixer de l'Església. També han de
desaparèixer la por a l'infern i la promesa del cel.
La promesa de Jesús, a
l'evangeli de Joan, no consisteix en fer-nos religiosos, morals o creients. No
consisteix a motivar-nos amb la culpa, ni amb la promesa de cel, ni amb la por
a l'infern; consisteix en dir-nos que Ell ha vingut "... perquè pugueu
tenir vida i tenir-la en abundància"(Jn.10:10).
------------------------------------------------------------------
DOTZENA TESI
Tots els éssers humans som imatge de Déu.
Hem de ser respectats pel fet de ser persones.
No hi pot haver
discriminació per ètnia, gènere, orientació sexual, ideologia o religió.
Durant la història cristiana
ha estat difícil viure aquests drets. Per què l'antisemitisme va sorgir
de la religió que es fonamenta en el jueu Jesús? Per què els líders de
l'Església van justificar les guerres, anomenades "Croades",
per matar musulmans que vivien a Terra Santa? Com fou possible que els
cristians de la Inquisició, per mantenir pura la fe, cremassin a la
foguera els discrepants? Quina ètica
permeté a alguns papes admetre l'esclavitud contra la gent de
color? Com va ser possible que líders cristians sotmetessin a les dones
—la meitat de la humanitat— prohibint-les tenir propietats fins al segle XIX,
no assistir a universitats fins al segle XX, prohibir l'exercici del vot,
incorporar-se a professions i participar en política dins el mateix segle XX o
principis del XXI? Com va ser possible que l'Església Cristiana cregués que l'homosexualitat
era una malaltia mental o una depravació moral?... Totes aquestes coses són
reals, i han deixat en la història cristiana una taca que no s'esborrarà
fàcilment.
Sens dubte, hi ha moltes coses
en la història de l'Església de les que cal penedir-se. El mandat de Jesús
d'estimar el proïsme com un s'estima a si mateix sembla no haver estat prou escoltat
per l'Església. La paràbola del bon samarità ha estat quasi ignorada. L'únic
camí que tenim davant nostre és fer un acte obert de penitència, amb
honestedat, i demanar perdó a les nostres víctimes. Una Església cristiana, amb
la moralitat malparada en tants assumptes de la nostra història, mai no podrà
oferir un lideratge moral al món. En el servei baptismal de l'Església
Episcopaliana es fa la següent pregunta: "Cercaràs a Crist en cada
persona, estimant el teu proïsme com a tu mateix?" La resposta sol
ser: "Ho faré, amb l'ajuda de Déu". Aquesta mateixa resposta
ha de donar tota l'Església cristiana si espera sobreviure en el futur.
------------------------------------------------------------------
AQUESTES DOTZE TESIS HAN ESTAT JA PRESENTADES DAVANT L'ESGLÉSIA.
EL FUTUR DEL CRISTIANISME DEPENDRÀ EN GRAN PART DE LA RESPOSTA i DE LA
PRÀCTICA.
------------------------------------------------------------------
Comentaris