de Nisrín Akram Khouri, poeta de la ciutat destruïda
[Nisrín va néixer en una ciutat agradívola que llavors es movia amb molta calma al centre de Síria; va veure la llum a Homs, un dia de l'any 1983. L'esdeveniment, l'arribada a aquest món, a ella li abelleix descriure'l com el principi del que anomena 'el viatge'. Trenta anys després, ves per on, la seva vila nadiua es convertiria en notícia de primera plana a tot el món. La família de Nasrín pertanyia a aquella classe mitjana tan maltractada, sovint esclafada, en la Síria contemporània. Hi he meditat prou bé en 'el viatge', com ella diu, a tall de metàfora de la vida; tot el que hem viscut i el que vivim ho és, en efecte, i cada etapa deixa traces de la nostra fesomia --ja sigui la fesomia d'un infant, d'un jove o d'un vell--, cada detall en dóna testimoni, d'un viatge vers un altre del que desconeixem els orígens] (Del text de presentació de Mohamad Bitari)
Aquella noia asseguda a les ribes de la vida, allà,
soc jo.
Llanço grans de blat als ocells del record
i acabo de cosir la camisa de les il·lusions.
He explicat molts contes a la meva tristor
i no s'ha adormit encara.
La vida l'he passada
pujant i baixant
dins un ascensor de vidre,
en un edifici atapeït
dels qui m'han abandonat.
I, com totes les porteres,
duies planxada la teva tristesa;
rarament desembridaves un sonrís,
t'eixordava la fressa dels passants acuitats.
En acabar el torn, et treies la gorra,
i totes les puces en saltaven per picar-te.
Com ens guantarem el cel
si, cada cop que hem enfilat un rosari,
les lletanies l'han desfet?
Per què sempre ens apedreguen
amb els còdols que rodolen
de les boques dels predicadors?
No dormo ni em desperto,
com l'aspiració dels anacoretes.
Perduda en aquest món,
més que l'orgue d'una església
que, per sorpresa,
apareix en una discoteca.
[Poema extret del llibre Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria, edició de Mohamad Bitari, traducció de Margarida Castells Criballés, Godall Edicions, So de Pau, Pol·len Edicions, 2019)
[Nisrín va néixer en una ciutat agradívola que llavors es movia amb molta calma al centre de Síria; va veure la llum a Homs, un dia de l'any 1983. L'esdeveniment, l'arribada a aquest món, a ella li abelleix descriure'l com el principi del que anomena 'el viatge'. Trenta anys després, ves per on, la seva vila nadiua es convertiria en notícia de primera plana a tot el món. La família de Nasrín pertanyia a aquella classe mitjana tan maltractada, sovint esclafada, en la Síria contemporània. Hi he meditat prou bé en 'el viatge', com ella diu, a tall de metàfora de la vida; tot el que hem viscut i el que vivim ho és, en efecte, i cada etapa deixa traces de la nostra fesomia --ja sigui la fesomia d'un infant, d'un jove o d'un vell--, cada detall en dóna testimoni, d'un viatge vers un altre del que desconeixem els orígens] (Del text de presentació de Mohamad Bitari)
Aquella noia asseguda a les ribes de la vida, allà,
soc jo.
Llanço grans de blat als ocells del record
i acabo de cosir la camisa de les il·lusions.
He explicat molts contes a la meva tristor
i no s'ha adormit encara.
La vida l'he passada
pujant i baixant
dins un ascensor de vidre,
en un edifici atapeït
dels qui m'han abandonat.
I, com totes les porteres,
duies planxada la teva tristesa;
rarament desembridaves un sonrís,
t'eixordava la fressa dels passants acuitats.
En acabar el torn, et treies la gorra,
i totes les puces en saltaven per picar-te.
Com ens guantarem el cel
si, cada cop que hem enfilat un rosari,
les lletanies l'han desfet?
Per què sempre ens apedreguen
amb els còdols que rodolen
de les boques dels predicadors?
No dormo ni em desperto,
com l'aspiració dels anacoretes.
Perduda en aquest món,
més que l'orgue d'una església
que, per sorpresa,
apareix en una discoteca.
[Poema extret del llibre Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria, edició de Mohamad Bitari, traducció de Margarida Castells Criballés, Godall Edicions, So de Pau, Pol·len Edicions, 2019)
Comentaris