Medi ambient i sostenibilitat no són avui dia més que arguments repetitius per continuar aquest frenesí i paroxisme consumista en què estem immersos. La casa del medi ambient que molts crèiem seria acollidora, se’ns ha quedat petita: el discurs verd predominant no serveix per ajudar a tenir cura i millorar el nostre entorn, sinó que més aviat ajuda a vendre més i millor les mateixes coses que ja compràvem, ara canviades de nom.
Precisament, l’explotació global del territori realitzada durant l’Antropocè posa en crisi la nostra cultura i “el canvi climàtic” és literalment el “canvi” que ens retorna la terra a la factura de la seva explotació global. Anem amb les nostres culleres mediàtiques, virtuals, als prats de la crisi climàtica, i ens comportem com conills que no saben menjar l’herba.
Des de l’ODA AL FUTUR treballem per fer visibles els indicis locals de l’acceleració del canvi climàtic. Fent visibles els dispositius d’explotació podem reclamar una nova cultura de gestió del territori, d’auto organització de les comunitats i de resistència a la crisi.
Les ODES som col·lectius activistes del territori català que lluitem des de fa molts anys contra la desintegració del seus paisatges: des de les Terres de Llevant del Ter a les Terres de Ponent de l’Ebre, des de les muntanyes nevades que alimenten el Segre a Viliella fins a la boirosa plana de Vic, des del Riu Llobregat fins a les platges del Maresme, des de pobles com Manlleu fins a ciutats com Barcelona. Tants llocs, tantes lluites. A cada lloc un de nosaltres.
Des del Camí dels Bons Homes, per on marxaven a l’exili dissidents de la dictadura franquista, fins a les places ocupades un 15 de Maig, també som dissidents, també fem plaça. A cada plaça, un de nosaltres.
Rius, planes, deltes, platges, boscos, muntanyes, ciutats i pobles: rius transvasats, planes contaminades de purins de porc, deltes que retrocedeixen, platges que perden la sorra, pinedes que es moren, muntanyes de residus de sal, àrees residencials estratègicament inundables, pobles engolits per grans infraestructures, ciutats assetjades per la sequera, a cada lloc un de nosaltres.
Ara bé, les antigues paraules no serveixen i necessitem un espai viu i participatiu on reinventar el relat que hem heretat i crear nous imaginaris. Per fer-ho, al costat de l’Obrador de Dissidents Activistes en el paisatge, l’ODA al Paisatge, hi ha un Obrador de Disseny Activista, l’ODA Gràfica, un obrador de Dramatúrgies Activistes del Cos, l’ODA al Cos i un Obrador de Dialèctica Activista, l’ODA Rumia.
Cada gest de resistència en el territori es convertirà en un motiu gràfic, una forma d’interpretar el cos i un acte de pensament, aquest és el pont entre cultura i Canvi Climàtic que anomenem l’Oda al Futur. Les Odes es canten les unes a les altres passant de l’activisme a la cultura.
L’ODA al Paisatge s’ha anat distanciant progressivament de la seva pròpia identificació com a “activistes mediambientals” perquè considerem que el medi-ambient és una concepte totalment amortitzat que cal reinventar. Coincidim en definir el nostre activisme com una dissidència que intenta foradar el consens de l’explotació capitalista del paisatge. Som una pedra a la sabata del poder: allí on trepitja ens nota.
L’ODA Rumia el formen membres dels diferents obradors que necessiten un espai per pensar les metàfores que prenyen determinats objectes o processos activadors de la crisi en el paisatge. A l’obrador fem olla “canamillana”: barreja de cànem i llana que serveix per anomenar la col amb patates d’alguns municipis d’Osona. Barregem pensaments de cànem, que ens estirem de la cultura clàssica, i històries de llana, que ens arriben del paisatge. L’Oda Rumia dóna continuïtat a la forma assagística de “l’Arxiu de Paisatges Inestables” portant els relats cap un espai de pensament col·lectiu que inspira, com una recepta, la cuina de tots els obradors. No només rebem els ingredients que ens porten els grups activistes dels seus camps per pensar com cuinar-los sinó que, a vegades, som nosaltres el que els proposem que utilitzin determinades “espècies” per intensificar el gust de la seva visió del territori.
L’Oda del cos, està formada per ballarins que concebim el cos, no només com una entitat física, sinó com un flux energètic que interactua amb i en els espais físics. Aquest ésser que som, impredictible i disponible, intervé en variables intangibles que estan amb i entre nosaltres. Des d’un pensament espacial que passa pel cos, la dansa i el fet coreogràfic esdevenen articuladors de fenòmens narratius que originen presències efímeres, desapareixen en el mateix moment que apareixen, però a la mateixa vegada, omplen de significat espais possibles, ajudant a fer que aquell lloc pugui ser vist i contemplat de manera diferent, a partir d’aquí, la coreografia en el lloc, esdevé cartografia sensible que dialoga, perquè té la capacitat d’extreure les temperatures dels llocs i traduir la imaginació humana que conté el cos que les balla. Així el clima del cos és part inherent dels paisatges, mudant constantment, i seguint processos de variabilitat infinita igual com fa el clima. Aquesta climatologia corporal o mirada atmosfèrica del cos, l’explorem des de la intersecció dels mateixos cossos amb l’entorn, que ha esdevingut el lloc de pressió a on incideix el Canvi Climàtic generant paisatges en crisi.
L’Oda Gràfica es constitueix com un espai d’exploració del concepte de disseny activista que agrupa: la Oficina de Disseny, L’Automàtica (una impremta autogestionada del barri de Gracia de Barcelona) i la impremta col·lectiva de Can Batlló (espai veïnal autogestionat del Barri de Sants de Barcelona). Aquesta Oda segueix els principis que inspiren la impremta de Can Batlló: “la proposta d’aquest espai-taller és la reflexió al voltant de qüestions polítiques i socials a través de la transmissió de coneixement, experimentació creativa i formes d’intercanvi.” Transformem els conceptes-metàfora que expliquen el funcionament dels dispositius del Canvi Climàtic als nostres paisatges en dispositius gràfics. Simultàniament utilitzem aquest dispositius per reflexionar com operen també a l’interior de les pròpies concepcions gràfiques i podem concebre el disseny com una forma de revelació i alliberament (un dispositiu revelat ja no funciona com a tal). Els conceptes de línia, tub, trama, blanc, superfície, retícula, etc poden servir tant com a descripció dels modes d’explotació del territori en el Canvi Global com per la descripció del funcionament gràfic que permet crear la versemblança d’aquesta explotació.
El treball de les Odes és fer visibles aquells elements significatius de les crisis que ens permeten buscar noves paraules, imatges, gestos i moviments per descriure’ls. Ens cal un canvi radical de llenguatge per poder fer un contra-relat de les paraules que utilitza el poder per tal de treure de la “caixa negra” els motius de la crisi.
Els problemes s’agreugen perquè els dispositius que els generen no són visibles i les falses solucions o solucions a mitges generen noves crisis. Les crisis estan mediàticament simplificades de forma que no es poden desentrellar els elements que les generen, per això es fa tan difícil actuar contra elles.
La mateixa pluja torrencial que pot fer sobreeixir les bases de contenció del runam salí de Sallent i salinitzar el Llobregat serà la que, riu avall, a Martorell inundarà les Àrees Residencials Estratègiques i al Maresme provocarà que els vàters dels baixos comencin a treure aigua. La mateixa sequera que concentrarà la sal al Llobregat, concentrarà els nitrats als aqüífers del Ter i farà que la falca salina de l’Ebre avanci uns kilòmetres riu amunt. Ens hem adonat que el canvi climàtic estableix causes comunes als episodis de crisi dels nostres paisatges, per això treballem junts. Ens hem adonat que hi ha unes metàfores que corren pels nostres paisatges i ens ajuden a entendre’ls.
El mateix blanc administratiu que ens explica el forat existent al Pla Director de l’Àrea Residencial Estratègica de Martorell i que dóna permís per edificar en zona inundable a la horta del riu Anoia que fins ara havia estat preservada de l’especulació, ens fa comprendre l’esfondrament del barri de l’Estació de Sallent provocat per la infiltració d’aigua dins de les galeries de les mines de potassa, el re-allotjament dels veïns del barri de l’estació i el cost conseqüent de gairebé 100 M€ assumit per la nostra administració. El mateix blanc explica també les aigües purinificades d’Osona, conseqüència de que a Catalunya hi hagi més porcs que habitants i d’una economia basada en el monocultiu del porc que ha transformat els camps cultivats en embornals de purins. Les metàfores i els conceptes corren i es traslladen d’un paisatges als altres i ens ajuden a entendre on vivim.
Els membres del Jurat del II Premi Internacional a la Innovació Cultural, convocat pel CCCB el mes de Juny de 2017, van decidir per unanimitat atorgar una menció especial al projecte presentat per nosaltres, l’Oda al Futur. Van considerar que el nostre projecte havia posat en contacte i estructurat un sector molt important del treball activista i havia contextualitzat la seva feina dins el marc del canvi climàtic a Catalunya.
Comentaris