Epidemia i bisbes francesos (2)


  (Una aportació de Guillem Ramis Moneny)


Carta oberta als bisbes de França

"Us donaré pastors segons el meu cor; ells us faran pasturar amb intel·ligència i saviesa." (Jeremies 3,15) "Bé veiem avui que si no diem la veritat, nosaltres, teòlegs que estam a l'Església precisament per aquest motiu: per oferir la veritat de forma gratuïta, sense cap recompensa, sense responsabilitat pastoral immediata, però només per dir-la tal com és, fins i tot quan costa; potser sobretot quan costa. Si no ho fem, tots entram en un cicle viciós de distorsions, contorsions i mistificacions, de tal manera que a l 'Església ja no és possible distingir el necessari, el possible i el ridícul."  Andrea Grillo, professor de la Universitat de Sant Anselm (Roma)
Senyors, La crisi sense precedents que vivim ens porta a tots a reflexionar amb profunditat: malauradament tenim temps. Ni vosaltres ni nosaltres vam pensar que podríem viure algun dia una calamitat que ho posa tot en dubte: la nostra manera de viure, la nostra economia, les nostres maneres de mirar i discernir aquest món... Quan algun dia estarem fora d'aquesta crisi haurem de tornar a crear noves formes de vida. No tenim més remei, el canvi climàtic afavorirà la propagació d’altres pandèmies en el futur. Ja no podem viure dins la negació ni assegurar que els desastres no arribaran mai.
Fins ara, l’Església a França no sembla comprendre els problemes reals, la problemàtica que crea el Covid-19. Hem vist amb impotència un retorn al segle XIV, amb recitacions d'oracions, rosaris, misteris ... Se'ns convida a pregar perquè Déu intervingui en el nostre món, com abans els romans invocaven els déus del seu panteó. Per tant, estam molt preocupats per aquesta paganització de l’Església, pel retorn a la gran història d’antany i a les idees que transmet sobre el Déu de Jesucrist. Ens preocupa molt aquesta manca de reflexió teològica. El 1999, el bisbe de Clermont, mossèn Hippolyte Simon, estava preocupat — en el seu llibre Vers une France pagan (Cap a una França pagana)— pel retorn de les velles supersticions. No preveia que els seus propis companys confirmarien les seves pitjors pors.
Com no sentir-nos desconcertats amb els bisbes que ara volen consagrar la seva diòcesi a Maria, fins i tot al seu Cor Immaculat? Com també amb la gent que es dirigeix cap al santuari de Medjugorje sense demanar prèviament l’acord del bisbe local i malgrat tots els principis de precaució? Com no sentir-nos consternats pel recurs a la superstició dins l’Església? Hem construït una mitologia sense carn, hem construït un folklore que enforteix les nostres pors més obscures, lluny del camí d’alliberament que ofereix el camí del Crist. Com no quedar consternats amb l'oferta massa fàcil d'una prompta solució definitiva? Com no quedar afligits amb els discursos dels clergues que expliquen molt seriosament que el Covid-19 és la conseqüència dels nostres pecats, d’un Déu totpoderós i gelós que vol castigar la societat per haver acceptat el divorci, el matrimoni unisexual, la igualtat de gènere... En quin Déu creiem? Promocionant la pietat popular en els santuaris creàrem una separació en el diàleg fructífer entre fe i raó, tot i que Benet XVI ens havia convidat a no malbaratar la formació cristiana del poble de Déu. Alguns predicadors de "curta pietat" ens diuen que la medalla miraculosa és la cura definitiva per al Covid-19. És un remei eficaç —diuen ells— mentre que el nombre de morts a França i al món augmenta cada dia. De sobte ens envaeix un sentiment de repugnància davant l’obscenitat del P. Zanotti-Sorkine.
Hi ha una altra cosa: "pornografia" a l'Església. De fet, les xarxes socials ofereixen amb grans titulars les misses celebrades per un jove clergat. L''explicació recurrent és el deure de mantenir el vincle amb les comunitats. La diòcesi de Lió permet fins i tot fer a la missa una donació econòmica de forma electrònica (!), perquè els fidels no quedin preocupats per no poder fer almoina ja que ara no hi ha misses celebrades en comunitat. No hi ha altra cosa millor que fer ara mateix amb els vostres diners? No podem deixar d'estar inquiets davant l'eucaristia reduïda només a la figura del sacerdot. Què significa l’eucaristia sense la presència “real” de l’assemblea? Ningú ha llegit la darrera obra del jesuïta Bernard Sesboüé sobre l'Eucaristia, que acaba de sortir? Ell escriu:"L'objectiu final de l'Eucaristia no és el canvi del pa i del vi en el cos i la sang de Crist, sinó l'accés de tota l'assemblea al cos de Crist pel do de l'Esperit". Ens sembla que la missa real celebrada avui és la dels cuidadors al llit dels malalts, la de les persones que han perdut els seus éssers estimats, la dels cristians que trameten notícies a germans i germanes en Crist. Vosaltres, bisbes, teniu en compte els empleats que heu acomiadat, per citar només algun exemple? I sobretot, no oblidem que molta gent segueix la missa des de fa molt de temps a través del Dia del Senyor o de France Culture, de vegades sense rebre durant anys la visita de cap sacerdot, "que no pot estar a tot arreu". Aquesta "pornografia" clerical que no té res per envejar dels pitjors llocs del tema, és justament denunciada pel bisbe espanyol de Terol, mossèn Gómez Cantero, que escriu:"No sembla que tractem els creients com si no sabessin resar i que han de comptar amb el clergat per fer-ho?" Què hem fet fins ara, tenint-los com a espectadors? No creieu que tantes misses a les pantalles fomenten que la gent quedi mirant passivament? O voleu justificar el vostre sacerdoci a baix preu? No són suficients els serveis religiosos que ja hi havia a les televisions i ràdios? Fins ara, ho havien estat. Què és més important, un moment de pregària o lectio divina amb la paraula, o veure una missa en una pantalla? (...) Deixem de bombardejar la gent amb tot tipus de reflexions, imatges, vídeos i oracions, que ens fan semblar més venedors religiosos que no persones de Déu." Es pot dir millor?
Finalment, hi ha una emergència sanitària que haurem d’afrontar. Els hospitals estan desbordats, el personal d’infermeria està esgotat. Escassetat de mascarilles, escassetat de llits, escassetat de gel hidroalcohòlic... La gent aplaudeix des de les seves finestres a aquestes dones i homes que es donen amb perill de deixar la seva vida en favor dels altres. El fiscal de Paris Heintz es pregunta si no demanarà que els condemnats executin les seves sentències en interès general als hospitals... Què passa amb el clergat? Hi ha metges i farmacèutics que són bisbes, hi ha sacerdots llicenciats en medicina: citem l’arquebisbe de París, que sempre ha exercit la seva professió durant més de deu anys a la regió de París; on és ara? El bisbe de Mende és farmacèutic... Actualment, a la diòcesi d’Arras hi ha un capellà paramèdic que es troba a primera línia; aquest, segur, celebra l'eucaristia estant "amb" els que pateixen, els que no tenen por davant de la malaltia. No té necessitat de difondre el seu bon actuar a les xarxes socials. És la vida mateixa, immersa en la carn tràgica i esgotada dels malalts que de sobte s’ofeguen davant l’aire que els falta. On sou durant aquest temps?
Si el govern francès es prepara per rendir comptes, ha de fer el mateix l'Església i el seu clergat després de la fi d'aquesta crisi. Les paraules "delirants" del cardenal Burke demanant el manteniment de misses i processons no van suposar cap condemna ferma per part d'altres bisbes. Haurem de preguntar-vos quina és la vostra teologia, la vostra manera de fer Església, les vostres idees sobre l’eucaristia, la confessió, l’assistència, tot això que predicau als vostres germans i a les vostres germanes en situació de necessitat i que no incorporau ... L’obra acaba de començar. . És pesat perquè la nostra Església mai no vol pensar fora del cau, mai no corre riscos, no crea res, no inspira res, no desperta res. Quan el papa Francesc reclama una Església en sortida, malmesa, bruta per haver-se ficat a la perifèria, aleshores molts clergues quan senten "perifèria", continuen fingint que passen d'aquest discurs i no volen deixar-hi res. L’obra és immensa perquè aquesta crisi no ens ha de fer oblidar que l’Església ja està prou desacreditada per culpa de les violacions clericals comeses a infants, adolescents i dones. El Covid-19 no li haurà ara permès recuperar un poc de crèdit...
Hi ha una cosa en vosaltres que ens desespera. Ja no volem sermons, prèdiques plenes de bones intencions i tòpics gastats. Ja no volem que us dirigíeu als fidels i també als infants per convidar-nos a una virtut que no practicau. No estam aquí per donar-vos lliçons; us escrivim per dir-vos que existim com a interlocutors, com a subjectes adults que reivindicam una fe adulta. Hi som perquè la pietat mariana i la beateria ja no ens alimenten; volem tornar al poder d’evocació i d'encarnació de l’evangeli de Marc, que mostra en Jesús un Déu que arriba a satisfer totes les misèries humanes. Som plenament conscients de la vostra missió: el món catòlic necessita bisbes. Ha arribat el moment perquè vosaltres sigau "Un riu per al vostre poble", com afirmava Anthony Quinn en el film Lawrence d'Aràbia. És el moment que fomenteu les intel·ligències, que reconeixeu els talents, que permeteu l’expressió dels dons del vostre poble. Vetllades curatives, pregàries d'alliberació, tècniques psicoespirituals no serveixen per nodrir l’ànima dels qui us segueixen. La prova és que el Covid-19 s'ha estès a França a la velocitat del llamp després d'una sessió d'alliberació i guariment que es va fer a una comunitat evangèlica d'Alsàcia! És un bumerang que retorna amb conseqüències dramàtiques per a la humanitat. A un moment donat, la fe ha de concordar amb la intel·ligència. Així que heu de ser transmissors i guies; deixau els encensers i les vostres belles túniques litúrgiques; deixau de tractar-nos com a infants capritxosos. Vosaltres que no teniu fills, podreu aprendre dels qui són pares autèntics, sobre com educar, com convidar els descendents a emprendre el camí de l'exigència, de la raó i de la qualitat del cor. Deixau de mirar-vos als vostres miralls i donau una alimentació sòlida. Serem cristians molt millors el dia que esdevingueu millors bisbes. Philippe Ardent i Gino Hoel

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada