A Can Gazà el coronavirus ens aclareix els principis,
les experiències i els panorames
Article de JAUME SANTANDREU a "Diario de
Mallorca" 24.03.2020
(Text penjat al blog per en Guillem Ramis Moneny)
Quan
hom pertany i viu amb un grup de confrares d'altíssim risc, com som els
vint-i-cinc reclosos de Can Gazà, es deixa il·luminar per aquest llamp forcat
del coronavirus de la punyeta. Acceptant les conseqüències amb tota la serenor que
m'atorguen els meus 82 anys de madurada i maçolada edat, voldria compartir
amb els que haureu de carregar amb la tasca d'enllestir un nou ordre mundial,
les nostres clarividències.
Tots
tenim la pell a l'estenedor. Conscients d'estar en capella triam sopar, amb
vosaltres, amics, un àpat de veritat.
Aquesta
pandèmia universal ha reforçat els principis sagrats de Can Gazà fins a
convertir-los en fonaments inamovibles per a Marginàlia. Ens ha costat quaranta
anys de lluites, de fòbies i ràbies. Ha passat una vertadera multitud de
marginats per la comuna autogestionada de Can Gazà. Molts han preferit el
carrer, la vagància, la droga i l'aprofitament d'una maleïda beneficència que
els ha donat menjar i jeure amb una mínima exigència de bestiar de guarda.
Molts, camí del bar i de la brega, s'han befat dels llepaculs que es comprometien a quatre hores de feina i a
una responsabilitat de persones humanes per rebre al cap i a la fi els mateixos
beneficis que treien ells totalment gratis.
El
virus apocalíptic ha posat cadascú al seu lloc. Mentre l'omnipotent assassí ha
declarat carn per forca als espavilats del sistema assistencial, les caparrudes
animeues de Can Gazà han tastat el goig i la seguretat d'una família de fet, amb
casa, foganya, companyia, tasques, esment i dues quarterades de granja i jardí
per amansir les impotències i les ànsies. Els exclosos necessitam dignitat,
treball i un ca nostra.
Mentrestant, ens guarim el penediment de ser els més privilegiats
de Mallorca inventant receptes per farcir les carmanyoles dels bandejats que
s'atansen al menjador de Zaqueu per enganyar la fam. Molts de dies, cuinant per
a nosaltres i per a ells, Can Gazà enllesteix 150 dinars.
Vet
ací un altre principi: quan ens unim les petites i voluntarioses oenegés, en
aquest cas Zaqueu, Horizonte i Can Gazà,
asseguram la fermesa i la continuïtat d'un servei de qualitat. L'organització
dóna vida: la institucionalització mata.
La institució devora la mare que la va parir. Així ha fet l'església amb
l'Evangeli i els partits polítics amb el bé del poble. La gran temptació és
convertir els miserables en negoci i els serveis socials en empresa.
Les
circumstàncies m'atorguen el dret de posar-me apocalíptic.
Responsables
de la reconstrucció de la humanitat després d'aquesta tercera guerra mundial,
deixau-nos a nosaltres, els marginats, com a grups residuals. Amb quatre
poliesportius granareu les noses del carrer.
Preparau-vos
per l'avalot de la multitud de nous pobres. Gent desesperada, sense feina, sensa casa, sense horitzó. El terrible
profeta víric us ha mostrat el camí de la solució. Els poderosos, els rics,
només reaccionen quan els fitoren la seva pell. Deixau-vos anar de sermons, de
solidaritats i d'hòsties en vinagre: com a la revolució francesa el remei ha de
començar des d'alt. Aquests putes egoistes de merda que ho acaparen tot, que
mai no diuen basta i que han estat a punt de destruir la terra, només cagaran
tot el que han robat quan els agafeu pel coll fins a ofegar-los.
Us
ho profetitzam des del monestir de clausura de Can Gazà: el coronavirus ha
alçat la senyera. Res absolutament pot ser com ha estat fins ara. Peti qui
peti. Ha començat una nova revolució.
Comentaris